…I la Ciència les destruirà totes (i està bé que ho faci!)
Mai m’ha agradat la ciència. Els números són avorrits. Mai vaig ser l’empollón, estudiant matemàtiques, imaginant algoritmes, fent recerques al laboratori… Vaig estudiar ciències només perquè em van dir que ho havia de fer: has de fer quelcom amb la teva vida. I sóc un bon noi, així que ho vaig intentar. Quins mals records. Em vaig convertir en periodista científic i vaig començar a escriure sobre física i astrofísica. Era una bona feina: podia passar els dies guanyant diners sense mirar el rellotge cada deu minuts.
I ben aviat vaig descobrir el fabulós i secret poder de la ciència: el poder de la pura destrucció! La destrucció de la màgia, de tots els mites que ens envolten, dels contes que ens han explicat durant segles sobre la salut, sobre altres cultures humanes, sobre la influència de la lluna… La ciència destrueix el pensament reaccionari. Destrueix les mentides dels polítics. La ciència és una freda i immensa màquina que mata el feixisme. Acaba amb les fake news trosset a trosset, sense compassió. La ciència és la Hiroshima de les creences simplistes. És la Nagasaki de les tradicions, la Fukushima de l’statu quo. Sempre qüestiona el perquè el món funciona com funciona. Perquè les coses són com són.
Me’n recordo fa tres¹ anys, després de l’atemptat terrorista a la sala Bataclan de París, quan el primer ministre francès Manuel Valls va dir que estava cansat que la gent sempre busqués raons o explicacions culturals a tot allò que passa, que entendre els terroristes significa justificar-los. I tots els científics de ciències socials es van quedar “Cooom? De debò acaba de dir el que acaba de dir?”. Sí, ho va fer. L’actitud d’aquest paio és la d’un autèntic gilipolles, això és un fet. I la ciència tindrà el seu paper en fer-li callar la seva boca pestilent.
Perquè són les coses com són? Aquesta és la qüestió. Si preguntes, t’adonaràs que tot passa per algun motiu, per tant, les coses podrien ser diferents: un altre món és possible. La ciència ens ensenya que l’evolució d’un sistema pot ser diferent si canvies les condicions inicials. Així que, perquè no canviar EL sistema? Perquè no canviar la societat? Nosaltres, la gent, podríem fer servir la ciència a favor nostre, com si fos una guillotina que esgrimim davant dels rics per fer-los tremolar de debò. Ells tenen conglomerats mediàtics per atacar els nostres cervells amb mentides. Nosaltres podem prendre la ciència i destruir-los.
La ciència és una arma de destrucció massiva contra l’estupidesa, contra la simplificació excessiva. Ho sento nen, però l’alineació dels planetes no té res a veure amb la teva vida. S’ha demostrat que no és així mil milions de vegades. Per altra banda, el canvi climàtic ha jugat un paper com a causa de la catàstrofe de Síria i, per tant, també el jugarà en els atemptats terroristes que podries patir aviat… Així que vés i explica-li a Donald Trump que el canvi climàtic té molta relació amb la seguretat nacional (bona sort!).
La ciència ens ensenya que les coses, sovint, són molt més complicades del que semblen. Que la nostra intuïció, freqüentment, és errònia. El teu cervell està ple de biaixos cognitius, sempre intenta enganyar-te, per estalviar energia, perquè aquesta és la seva funció. I potser és això el que ens fa racistes! Si ets blanc i veus una persona negra atacant algú al carrer, pots pensar, per vagància, “Òstia, els negres són violents!”. Però quantes altres persones negres NO estan atacant ningú en aquell moment? I quants blancs sí que ho estan fent? Pot ser molt dolorós pensar-hi. Molt bé.
Si vols donar una ullada de més a prop a la realitat, no tens alternativa: has d’oblidar tot el que creus i tot el que veus al teu voltant i començar a considerar les estadístiques. La ciència t’ensenyarà les causes dels esdeveniments i els efectes de les decisions, a escala individual i a escala global. La ciència desvetlla els llaços ocults entre les coses. Et despertarà als filtres que hi ha entre les teves pupil·les i el teu cervell. T’aclarirà la visió del món que t’envolta. La ciència destrueix els murs gegants d’aquest teatre de cartró construït al nostre voltant i ens revela que hi ha darrere l’escenari. És l’arma perfecta per lluitar contra tot allò que volen que ens creguem i contra tot allò que ens voldríem creure profundament. La ciència va matar Déu! Si mirem la història de la humanitat això té el seu mèrit, no et sembla? Des del punt de vista de la ciència, Déu no és més que un concepte simplista adoptat per cavernícoles. L’home pot veure, Déu ho veu tot. L’home pot conèixer, Déu ho coneix tot. L’home pot crear, així que Déu ho crea tot. Després de tot, Déu és només l’ésser humà projectat cap a la perfecció infinita. Per definició, és quelcom que serà sempre inassolible. Déu és només una asímptota. Déu està sobrevalorat.
Per tot això m’agrada la ciència i el seu corol·lari materialista: mata les nostres pretensions de tenir ànima. No som gran cosa. Estem manipulats pels nostres cromosomes, la nostra història i, després de tot, el nostre lliure albir és bastant ridícul. Només som grans bosses flàccides de molècules. No hi ha gaire del que sentir-nos orgullosos, ni tampoc del que sentir-nos avergonyits. Els nostres sentiments, els nostres records, desitjos i somnis, tot allò que constitueix la nostra única i celebrada vida, és simplement l’organització d’un grapat de cèl·lules. I potser és aquí on està el problema. El perquè ens fan por les idees a les quals ens empeny la ciència. Com molts altres científics que conec, sempre estic defensant la ciència quan discuteixo amb la gent. Però, tot i que pot ser una eina fantàstica per la nostra emancipació, també em preocupa. Perquè la ciència no té gaire més que oferir. Va matar Déu, d’acord, però no el va substituir per res…
Després d’anys confrontant la ciència, estic contaminat pel seu nihilisme i no hi ha manera que marxi. Està bé, ho puc acceptar: res no importa. Però no és fàcil viure sabent que “res no té sentit”. I no estic segur que sigui una idea a la que tothom s’hi vulgui sumar. De fet, no és gaire sexi. A menys que tinguis un sentit de l’humor una mica retorçat, no és gaire divertit considerar que no ets més que una bossa flàccida de molècules, que han existit un munt d’humans abans que tu i que, possiblement, n’hi hagi un munt més després. Ets només un intent, un petit eslavó d’una cadena immensa que no va enlloc. Així que, perquè lluitar? L’existència no té cap significat intrínsec. No t’aferris als que ja t’han ofert, la religió, la política… Tots s’han demostrat equivocats. Tots han expirat i fan pudor de iogurt caducat. Si vols una raó per existir, te l’hauràs d’inventar. Però estigues segur que la ciència també la destruirà, així com ha destruït totes les altres. Aquesta fantàstica màquina de destrucció està fora de control. Accepta-ho i intentar ser feliç, o no. A qui li importa?
¹El text original diu “fa 2 anys”, però els fets que relata van succeir el 2015.
Article original: Our Lies Are Our Fondest Hopes–And Science Will Destroy Them (That’s a Good Thing!)