Segona part de l’article publicat per Crimethinc¹ el 27/11/2018.
Aigües turbulentes
Nombrosos actes racistes, sexistes i homòfobs han tingut lloc durant les accions dels armilles grogues. A la manifestació del 17 de novembre a París, diversos antisemites i nacionalistes ben coneguts van ser vistos entre la massa de manifestants. Membres de grupuscles nacionalistes i ultradretans també van participar en les manifestacions del 24 de novembre a París. Alguns companys han reportat que la presència de grups d’extrema dreta a París és “innegable”. Descriuen haver vist grups monàrquics² amb banderes i com la gent considerava la seva presència “insignificant en comparació als canons d’aigua” emprats per la policia durant els disturbis.
Els mateixos testimonis també mencionen diferents elements que són difícils d’interpretar. Per exemple, mentre la multitud a París corejava alguns eslògans clàssics del Maig del 68 (“CRS SS” – consigna que equipara la policia nacional amb les SS nazis) i de les manifestacions contra la Loi Travail (“Paris debout, soulève toi!” – París dempeus, alça’t!), també es cantava la primera estrofa de La Marseillaise, avui dia associada als partits tradicionalistes republicans i a l’extrema dreta, no pas als radicals³. Es podria entendre que es canta com una referència als seus orígens a la Revolució Francesa, però la cançó fa temps que ha sigut cooptada com a himne nacional francès, atorgant-li un to patriòtic i nacionalista.
Un altre exemple: manifestant-se pels Champs Elysées, la gent cridava “Estem a casa”. Per a un observador forà, aquest eslògan pot semblar innocu: una reafirmació del fet que els manifestants han pres els carrers. No obstant això, aquest càntic replica el que empren habitualment els seguidors del Front National durant els seus mítings. Entès en aquest context, “Estem a casa” té una connotació més tètrica. Pels nacionalistes, significa que França serà sempre un país blanc, cristià i nacionalista. Tothom que no encaixi amb la seva identitat i agenda política és, consegüentment, considerat un intrús. Dit d’altra manera, aquest eslògan crea una narrativa sobre “qui pertany” i “qui no”. L’ús d’aquestes paraules a les manifestacions dels armilles grogues és, com a mínim, una elecció desafortunada, sinó sinistra.
París no és l’únic lloc on han emergit les tendències reaccionàries dins el moviment. De fet, el 17 de novembre, a Cognac, els manifestants armilles grogues van atacar una dona negra que conduïa un cotxe. Durant l’artercat, alguns manifestants li van etzibar que “tornés al seu país”. El mateix dia, a Bourg en Bresse, un representant polític i la seva parella van ser atacats per ser gais. Al departament de Somme, uns quants armilles grogues van trucar la policia quan van descobrir que hi havia migrants amagats dins un camió aturat enmig d’un embús. La llista segueix.
Finalment, alguns participants d’aquest moviment “apolític” han expressat obertament el seu menyspreu pels moviments socials en general: incloent el moviment per la millora de l’educació, el moviment en defensa dels hospitals i per l’accés a la sanitat i el moviment dels treballadors ferroviaris. Efectivament, aquest moviment que pretén deslligar-se de les lluites col·lectives per tal de poder beneficiar “tothom”, acaba promocionant interessos totalment individualistes: el dret d’uns consumidors aïllats a seguir utilitzant els seus cotxes com els hi vingui de grat a canvi d’un preu barat, sense cap visió real de canvi social.
Com ens hi hauríem de relacionar?
Entre els anarquistes i la gent d’esquerres, podem identificar dos posicionaments teòrics respecte a com relacionar-nos amb el fenomen de les armilles grogues: qui defensa que hauríem de prendre’n part i qui pensa que hauríem de mantenir-hi distància.
Arguments per distanciar-nos
· El moviment de les armilles grogues es reclama “apolític”. Majoritàriament, els participants es descriuen a si mateixos com a ciutadans descontents que treballen de valent i són sempre els primers a patir els impostos i les decisions del govern. Aquest discurs té molt en comú amb el moviment Poujadista⁴ dels anys cinquanta del segle passat, un moviment reaccionari i populista batejat amb el nom del diputat Pierre Poujade o, més recentment, amb el moviment Bonnets Rouges.
· La idea que el moviment és “apolític” és perillosa, ja que ofereix l’oportunitat perfecta als organitzadors d’extrema dreta, populistes i feixistes per insinuar-se entre els manifestants. En altres paraules, aquest moviment ofereix a la ultradreta una ocasió per reestructurar-se i guanyar poder.
· Tan aviat com es va popularitzar el moviment, la política d’extrema dreta Marine Le Pen i d’altres conservadors i populistes van expressar el seu suport. De poc ha servit, declarar-se “apolítics”!
Arguments per participar-hi
· Sembla ser un moviment genuïnament espontani i descentralitzat, sorgit de les classes baixes. En teoria, hauríem d’estar organitzant-nos al seu costat per tal de combatre el capitalisme i l’opressió estatal. Cal tenir present que els conceptes de la lluita de classes i l’anticapitalisme estan molt lluny de ser acceptats o promoguts entre els manifestants.
· Hi ha qui argumenta que hauríem de participar per tal de prevenir que els feixistes cooptin el moviment i la ràbia que aquest canalitza. Hi ha radicals que creuen que hauríem de participar d’aquestes accions com a forma d’establir noves connexions amb la gent i difondre les nostres idees sobre el capitalisme i sobre com respondre a la crisi econòmica.
· Per alguns radicals, ser escèptics del moviment actual i no voler involucrar-s’hi pot ser indicatiu d’alguna mena de classisme dirigit cap als pobres “apolítics”. D’altres defensen que, a qualsevol situació, hauríem d’apuntar sempre a ser actors i no pas espectadors. Alguns fins i tot afirmen que si som “veritables” revolucionaris, hauríem de llençar-nos de cap al desconegut i descobrir què és possible, en lloc de quedar-nos criticant des de la distància.
Tots aquests arguments son vàlids però, si porten als anarquistes a participar d’un moviment que ofereix els feixistes una plataforma de reclutament (com alguns llibertaris van fer a la revolució d’Ucrània), pot ser un desastre que obri el camí cap a pitjors catàstrofes per succeïr.
El problema fonamental amb el moviment de les armilles grogues és que parteix d’unes premises errònies, intentant preservar unes condicions contra les que realment hauríem d’estar lluitant amb l’objectiu d’abolir-les. En lloc d’intentar protegir el miserable i alienant estil de vida consumista actual, producte d’un segle de derrotes i traïcions al moviment obrer, hauríem d’estar qüestionant perquè som tan dependents dels cotxes i del petroli. Si la nostra forma de sobreviure i desplaçar-nos no s’hagués construït de manera tan individualista i atomitzadora, si els capitalistes no fossin capaços d’explotar-nos tan despietadament, no hauríem d’escollir entre destruir el medi ambient o perdre els últims vestigis d’estabilitat econòmica.
Hem de canviar els nostres hàbits i abandonar els nostres privilegis en la lluita per un altre món (o un altre fi del món) però, com sempre, els governs i els capitalistes ens obliguen a suportar els problemes que ells han causat. No podem permetre que siguin ells qui marquin els termes del debat.
Preguntes obertes
Incidentalment, la situació és molt diferent fora de la França metropolitana. A l’Illa de la Reunió, des del 17 de novembre, ha tingut lloc un esclat social on tots els punts estratègics han sigut blocats: el port, l’aeroport i la prefectura. Tement perdre el control de la situació i preocupades per l’impacte a l’economia, les autoritats franceses van establir un toc de queda des del 20 de novembre fins al dia 25.
A Europa, mentre el moviment de les armilles grogues s’intenta reestructurar després de veure’s afeblit per qüestions de lideratge i conflictes estratègics, podria haver-hi una oportunitat per establir noves xarxes i realitzar propostes entorn de solucions més sistèmiques als problemes que van originar aquesta protesta.
Respecte a l’ecologia, hem d’emfatitzar que són els rics qui són principalment responsables del canvi climàtic i que són ells els que haurien de pagar per solucionar-ho: això si no som capaços de destronar-los abans! Fins a un cert punt, això és el que el moviment Extinction Rebellion està intentant dur a terme a Anglaterra mitjançant bloquejos contra el capitalisme i contra el canvi climàtic. Resulta irònic que dos moviments basats en els bloquejos i que tracten sobre el capitalisme i l’ecologia estiguin actuant alhora als dos cantons del Canal de la Mànega: un exigint demandes ecològiques a l’Estat, l’altre reaccionant a les mesures mediambientals del govern.
Sobre el nacionalisme, hem d’afirmar que no és millor ser explotats per ciutadans de la nostra pròpia raça, gènere i religió que ser explotats per estrangers. I emfatitzar que només serem capaços d’alçar-nos contra aquells qui ens oprimeixen i exploten si establim la solidaritat a través de les diverses categories que ens diferencien: raça, gènere, religió, ciutadania i preferència sexual. Ens sentim inspirats pels manifestants armilles grogues de Montpellier que van formar una “guàrdia d’honor” per rebre la manifestació feminista del 24 de novembre.
Per sobre de tot, necessitem un front anticapitalista, antifeixista, antisexista i ecologista sorgit de l’espai dels moviments socials. La qüestió és si aquest espai hauria de crear-se dins del moviment de les armilles grogues o en contra d’aquest.
Article original: The Yellow Vest Movement In France, Between “Ecological” Neoliberalism and “Apolitical” Movements
¹ Crimethinc és una xarxa llibertària descentralitzada dels Estats Units, coneguda pels seus articles d’anàlisi i publicacions teòriques.
² Els grups monàrquics francesos són ultraconservadors, tradicionalistes i d’extrema dreta.
³ Al text original, el terme “radical/s” s’empra per definir als revolucionaris d’esquerres i llibertaris.
⁴ El Poujadisme és considerat un precedent històric del Front National.