Skip to content

Cremar la comissaria del 3rd Precinct ho canvià tot

Apoderant-se de la base dels policies, les manifestants van mostrar que l’aplicació de la llei no es troba per sobre de les forces de la Història.

S’estenen les crides a abolir la policia. Desenes de ciutats consideren retallar els pressupostos policials, mentre molts agents dimiteixen arreu del país. A Minneapolis, on la policia va assassinar en George Floyd i on es va originar la insurrecció, l’ajuntament s’està movent per dissoldre el departament de policia local. Tot i que aquesta seria només una passa cap a l’abolició total -que requeriria acabar amb totes les formes de control policial, els desnonaments, els empresonaments, els judicis i el Capitalisme Racial¹-, fa tres setmanes era impensable que cap gran ciutat pogués ni tan sols considerar-ho.

Per moltes que han lluitat per l’abolició de la policia durant anys, l’acceptació sobtada d’aquestes idees ha sigut desorientadora. I gratificant, certament, però també sorprenent i aclaparadora. Moltes responen amb frustració, veient com el significat “d’abolir” es dilueix, reduint-lo a “desfinançar” o, fins i tot, a reformes menys dràstiques. A Amèrica, la gent negra ja va viure una abolició parcial abans: les esclavitzades van tombar el règim d’esclavitud durant el que W. E. B. Du Bois anomenà “La Vaga General dels Esclaus”, només per veure com es reconstituïa del tot -excepte en el nom- mitjançant el lloguer de convictes², la masoveria de les terres, les lleis Jim Crow de segregació racial, el terrorisme vigilante blanc, les cadenes de presidiàries³ i les presons. L’abolició de la policia, si no va acompanyada de la revolució social, serà tan sols una més a la llarga història de “reformes” supremacistes blanques que han permès a aquest Estat colonial continuar sent el mateix de sempre.

Però fins i tot amb aquestes reserves, la qüestió es manté: com ha pogut saltar aquesta demanda des d’un petit contingent de pensadores revolucionàries -majoritàriament negres- a ser mainstream en unes poques setmanes? La resposta més òbvia és “degut a dues setmanes de disturbis, saquejos i protestes”. I és correcta, és clar, però no és suficient. Els saquejos i els disturbis contra la policia es van produir també a Ferguson, Missouri, i arreu del país, després dels assassinats de Michael Brown i Eric Garner al 2014; Baltimore es va alçar contra l’assassinat de Freddie Gray el 2015; i Charlotte, North Carolina, va veure com els camions saquejats i tombats a l’autopista es convertien en barricades en flames per Keith Lamont Scott el 2016. I tot i això, la demanda que va sorgir d’aquell moviment fou que els agents policials portessin càmeres personals a sobre.

La diferència, aquest cop, no és simplement el caràcter nacional dels disturbis, ni tampoc cap altre canvi quantitatiu en la seva ferocitat o visibilitat. La diferència va ser, penso, la destrucció de la comissaria del 3rd Precinct de Minneapolis la nit del 28 de maig, a tres dies des de l’inici dels avalots. Havent acabat fa poc un llibre sobre la història dels disturbis i de les revoltes antipolicials a Amèrica, no recordo cap altra ocasió on les manifestants hagin pres i incendiat una comissaria. Va ser un moment preciós i sense precedents als annals de la rebel·lió d’aquest país. Conquerint la base policial, les manifestants van mostrar a milions de persones que es pot derrotar la policia. Per moltes es va trencar, finalment, el vel d’omnipotència, atemporalitat i dominació que mantenia l’abolició fora d’allò que es considera possible. La policia fou retornada al reialme de la Història.

Rarament imaginem que la policia tingui cap mena d’història. Com escriu Kristian Williams, historiador de la policia, a Our Enemies in Blue, la gent “acostuma a imaginar que el policia sempre ha existit, d’una manera semblant a la seva versió actual, subjecte només al canvi periòdic d’uniforme o a l’ocasional avanç tecnològic”. Però el que les manifestants han demostrat incinerant la comissaria de la seva comunitat és que els policies són simples persones, que operen des d’edificis ordinaris. Persones particularment poderoses i cruels, és cert, però com a individus no són més lliures de les forces de la Història que la resta de nosaltres.

La deshistorització de la policia és un projecte llarg i constant de l’Estat americà i de l’aparell mediàtic. Hi ha milers, potser milions, d’hores de televisió i de pel·lícules plenes d’històries mitologitzants sobre la policia. Hi ha policies heroics, policies en conflicte, policies problemàtics amb cors d’or, policies bons perseguint policies corruptes, policies que fan riure i policies que són genis. La de detectiu és l’única professió a Amèrica que té el seu propi -i àmpliament popular- gènere literari. I els telenotícies cedeixen, de forma gratuïta i constant, la seva plataforma a la policia (sovint, a canvi d’obtenir accés especial a informacions exclusives).

Així i tot, aquest gran projecte mediàtic no s’ha referit mai a la història primerenca de la policia. Pràcticament cap de nosaltres aprèn a l’escola sobre l’emergència del cos policial al segle XIX i el seu rol en l’opressió i el control de les comunitats negres. No aprenem sobre com es van inspirar i van adoptar les tècniques de les forces colonials de les colònies d’esclaus del Carib. No sentim de cap manera que la primera força policial moderna del món, la Charleston South Carolina City Guard, es va fundar per terroritzar i controlar els barris d’esclaus de la ciutat.

Abans de la Guerra Civil, les economies urbanes del sud dels Estats Units es van construir al voltant de la pràctica dels esclavistes de “llogar” mà d’obra a altres empresaris de la ciutat. Aquestes treballadores esclaves rebien un salari dels seus patrons, la major part del qual l’havien d’entregar després al seu amo esclavista. Aquestes obreres sovint vivien juntes, normalment lluny dels seus patrons i esclavistes, i les seves vides fora del treball es desenvolupaven majorment als barris negres coneguts com a “barris d’esclaus”. Aquestes comunitats eren espais d’autonomia relativa per a les esclavitzades i, per tant, generaven angoixa als veïns blancs, que temien la possibilitat que la gent negra s’organitzés i es rebel·lés. Aquests barris estaven, sovint, fora del control dels blancs. Eren llocs on les esclavitzades i les persones lliures podien organitzar-se i comerciar; eren indrets on les fugitives podien refugiar-se i on es podien crear estacions del Ferrocarril Subterrani; eren espais on podien florir les pràctiques religioses subversives del cristianisme africà i crioll; i on les persones blanques no eren respectades, tractades amb deferència ni benvingudes.

Aquestes comunitats amenaçaven l’ordre esclavista. Així que les ciutats sudistes van desenvolupar “guàrdies urbanes”: forces militaritzades d’homes blancs i joves, que podien patrullar i controlar aquests barris gràcies als seus grans nombres i al seu armament modern. La més antiga d’elles, a Charleston, South Carolina, és la primera força policial moderna de la història, formada l’any 1783, tot i que la majoria dels altres cossos policials més antics, com el New York Police Department, no sorgiren fins a la dècada del 1840.

Tampoc no ens ensenyen que una de les principals tasques de les primeres forces policials del Nord, alhora que reprimir vagues i d’altres protestes obreres, fou aplicar la Llei dels Esclaus Fugitius. Els policies segrestaven i retornaven les persones negres que fugien de l’esclavitud i reprimien els disturbis i protestes contra les caceres d’esclaus. Una altra forma que la història oficial amaga la possibilitat de l’abolició és invisibilitzant el rol militant (i sovint avalotador) dels comitès de vigilància urbana, formats per negres lliures dins el moviment del Ferrocarril Subterrani. No aprenem que les presons -llocs on les persones són tancades durant anys com a càstig, en contrast als calabossos o masmorres, on la gent era tancada a l’espera de judici o execució- van sorgir només a partir del 1820. I no aprenem això perquè, si ho féssim, potser seríem capaços d’imaginar un món sense elles.

Allà on apareixia als Estats Units, la policia sempre esdevenia la primera burocràcia urbana. L’aplicació de la llei significava la pràctica totalitat dels serveis que oferien els ajuntaments del segle XIX. Lentament, a mesura que es clarificava la seva utilitat pels consistoris i la seva càrrega de tasques anava creixent, les ciutats van començar a crear nous departaments per gestionar necessitats urbanes, com el transport o la higiene pública. En altres paraules, el model burocràtic urbà que domina i organitza les nostres ciutats es va crear a imatge i semblança d’aquests departaments policials antinegres, a imatge dels caçadors d’esclaus, dels terroristes blancs i dels agents colonials. És amb aquesta història amb què l’abolició vol trencar i el perquè, aconseguir-la, significaria arrencar d’arrel el sistema antinegre al complet.

Així doncs, com ha pogut un sol moment d’acció directa a Minneapolis servir per contrarestar anys de desinformació, manipulació educativa i violència mediàtica? El cofundador de les Panteres Negres Huey P. Newton, en un discurs titulat “La forma correcta de manegar una revolució”, analitzava com els disturbis, com els que van tenir lloc a Watts el 1965, eren poderosos políticament perquè no podien ser reinterpretats per la premsa. A Watts, Newton digué, “l’economia i la propietat de l’opressor van ser destruïdes a tal nivell, que no importava les maneres com l’opressor intentava manipular amb la seva premsa les accions dels germans negres. La naturalsa real i la causa de les accions fou comunicada a totes i cadascuna de les comunitats negres”. Aquesta mena de comunicació és el que vam veure a Minneapolis a finals de maig. Martin Luther King Jr. va dir, cèlebrement, que “els disturbis són el llenguatge de les que no són escoltades”, però les manifestants que participen dels aldarulls no s’estan dirigint pas a l’Estat, als patrons ni als polítics. Parlen entre elles, per sobre de la premsa i de l’establishment blanc, amb paraules de foc i puntuació de vidres trencats.

Mentre escric això els disturbis disminueixen, però el moviment no està frenant. Els mitjans, havent demonitzat les participants als disturbis, han intentat tornar ara a la invisibilització de la protesta pacífica. Però la captura d’una altra comissaria de policia, aquest cop l’East Precinct a Seattle, ha dut a la fundació de la Capitol Hill Autonomous Zone (CHAZ), sis mançanes de territori defensat per barricades. La CHAZ és una provocació tan impressionant que ha fet que Donalt Trump tingui un dels seus col·lapses de Twitter, però també ha sigut debilitada intensament per les defensores de la no-violència, els polítics locals i la “policia del pacifisme” que es va posicionar en contra de permetre que l’edifici de la comissaria fos atacat. En lloc d’això, s’ha mantingut buit i sa i estalvi dins la CHAZ, permetent que la policia hi tornés a entrar l’11 de juny.

És realment increïble que dues comissaries hagin caigut en l’espai de dues setmanes i aquest fet ha alterat dramàticament els càlculs d’allò que és possible. Però, mentre que cremar l’edifici del Third Precinct a Minneapolis va iniciar les protestes a tot el país i va generar l’emergència de l’abolició de la policia com a debat mainstream, la indecisió a la CHAZ pot significar que el moviment de Seattle tindrà un impacte molt més insignificant a llarg termini dins l’imaginari abolicionista. Tanmateix, els esdeveniments continuen desenvolupant-se, i l’exemple de crear zones de resistència lliures de policia està provocant que organitzadores i rebels arreu del país pensin noves tàctiques de forma més oberta i atrevida. Es tracta d’una lliçó en directe sobre la saviesa de l’acció, el poder de les masses i la diversitat de tàctiques, estratègies i possibilitats que tenim quan lluitem juntes.

Més important encara, nogensmenys, és el fet que la conquesta de dues comissaries de policia és un cop contra la blanquitud, contra la policia, contra el capitalisme i contra el món antinegre que suporta. Que segueixin caient els cops, fins que ens trobem braç a braç en un món postabolició.

Article original: Burning Down the 3rd Police Precinct Changed Everything

¹ Capitalisme Racial fa referència a l’anàlisi que el capitalisme està íntimament lligat al racisme des dels seus orígens, esdevenint un ordre mundial modern que s’ha fonamentat en l’esclavitud, la violència, l’imperialisme i el genocidi.

²
El Convict Leasing fou un sistema de treball correccional establert al Sud dels Estats d’Units i aclaparadorament dirigit a homes afroamericans. Es basava en el proveïment de treballadors convictes a empreses privades, com podien ser propietaris de plantacions i grans indústries El llogater era responsable de l’alimentació, la roba i l’allotjament dels presoners.

³ Un Chain Gang és un grup de persones preses encadenades juntes per realitzar feines físiques dures com a forma de càstig (habitualment reparant edificis, construint carreteres, netejant terrenys…). Aquesta pràctica s’ha donat històricament als Estats del sud dels Estats Units d’Amèrica.

Slapstick cops” a l’original. L’Slapstick és un subgènere de la comèdia basat en accions de violència física de forma exagerada que tanmateix no arriben a provocar un dolor real, buscant sempre la farsa, la broma i un humor allunyat del sentit comú.