Missatge trobat en un formiguer. Conte escrit per Ursula K. Le Guin al 1974, The Author of the Acacia Seeds’ and Other Extracts from the Journal of the Association of Therolinguistics.
Els missatges es van trobar escrits amb exsudació de glàndules sensitives a sobre de llavors d’acàcia desgerminades, disposades en fileres al final d’un túnel estret i erràtic que partia d’un dels nivells més profunds de la colònia. Va ser la distribució ordenada de les llavors el que primerament va cridar l’atenció de l’investigador.
Els missatges són fragmentaris i la traducció és aproximada i altament interpretativa. Però el text sembla digne d’interès, ni que sigui per la seva sorprenent diferència amb tota la resta de textos escrits per formigues que coneixem.
Llavors 1-13
[Jo] no [vull] tocar les antenes. [Jo] no [vull] acariciar. [Jo vull] gastar en llavors seques la [meva] dolçor de l’ànima. Podrien ser trobades quan [jo hagi] mort. [Vull] tocar aquesta fusta seca! [Vull] cridar! [Sóc] aquí!
Alternativament, aquest passatge també pot ser llegit com:
No [has de] tocar les antenes. No [has d‘] acariciar. [Has de] gastar en llavors seques la [teva] dolçor de l’ànima. Podrien ser trobades quan [hagis] mort. [Has de] tocar aquesta fusta seca! [Has de] cridar: [Sóc] aquí!
Cap dialecte conegut de les formigues fa servir cap persona verbal excepte la tercera persona del singular i del plural i la primera persona del plural. En aquest text només s’empren els infinitius dels verbs, de manera que no hi ha forma de discernir si el passatge pretén ser una autobiografia o bé un manifest.
Llavors 14-22
Llargs són els túnels. Més gran és encara allò-que-no-és-túnel. Cap túnel arriba fins a la fi d’allò-que-no-és-túnel. Allò-que-no-és-túnel s’estén més enllà de la distància que podem caminar en deu dies [és a dir, per sempre]. Visca!
El signe traduït com a “Visca!” és la meitat de la salutació protocol·lària “Visca la Reina!” o “Llarga vida a la Reina!” o “Hurra per la Reina!”, però la paraula/símbol que significa “Reina” ha sigut omesa.
Llavors 23-29
Així com la formiga entre formigues forasteres-enemigues és assassinada, la formiga sense formigues mor, però estar sense formigues és tan dolç com la melassa.
Una formiga que entri a una colònia forastera normalment serà assassinada. Aïllada d’altres formigues, morirà de forma invariable al cap de poc més d’un dia. La dificultat d’aquest passatge resideix en el símbol/paraula “sense formigues”, que nosaltres entenem com a “sola”: un concepte per al qual no existeix cap símbol/paraula al llenguatge de les formigues.
Llavors 30-31
Menjar els ous! Amunt amb la Reina!
Hi ha hagut una disputa considerable sobre la interpretació de la frase de la Llavor 31. És una qüestió important, ja que totes les llavors precedents poden entendre’s completament només a la llum del significat d’aquesta última exhortació. El Dr. Rosbone argumenta enginyosament que l’autora, una formiga obrera femella, estèril i sense ales, desitja desesperadament ser un mascle alat i poder fundar una nova colònia, enlairant-se cap al cel en vol nupcial amb una nova Reina. Tot i que el text certament permet aquesta lectura, la nostra convicció és que cap element del mateix la suporta: i menys encara el contingut de la llavor immediatament anterior, la n. 30: “Menjar els ous!”. La interpretació d’aquestes paraules, tot i ser xocants, es troba més enllà de tota qüestió.
Ens aventurem a suggerir que la confusió entorn de la Llavor 31 pot tenir el seu origen en una interpretació etnocèntrica de la paraula “amunt”. Per nosaltres, “amunt” és una “bona” direcció. No té per què ser així, necessàriament, per a una formiga. “Amunt” és d’on ve el menjar, és clar. Però “avall” és on es troben la seguretat, la pau i la llar. “Amunt” és el sol abrasador, la nit geladora, la manca de refugi als túnels estimats; l’exili, la mort. Així doncs, suggerim que aquesta estranya autora, a la solitud del seu solitari túnel, va intentar, amb els mitjans que tenia disponibles, d’expressar l’última blasfèmia concebible per una formiga. I que la interpretació correcta de les Llavors 30-31, en termes humans, seria:
Menjar els ous! Avall amb la Reina!
El cos dessecat d’una petita obrera va ser trobat al costat de la Llavor 31, quan fou descobert el manuscrit. El cap havia sigut separat del tòrax, probablement per les mandíbules d’un dels soldats de la colònia. Les llavors, curosament ordenades en un patró semblant al d’un pentagrama musical, no havien sigut pertorbades (les formigues de la casta militar són analfabetes; així doncs, presumiblement, el soldat no es devia sentir interessat per una col·lecció de llavors inútils a les quals ja s’havia extret el germen comestible). No es va trobar cap formiga viva a la colònia, que va ser destruïda en una guerra amb un formiguer veí, en algun temps posterior a la mort de l’Autora de les Llavors d’Acàcia.
—G. D’Arbay, T.R. Bardol
Text original: The Author of the Acacia Seeds’ and Other Extracts from the Journal of the Association of Therolinguistics