Reflexions de Cesar Montero, treballador cultural i militant de la Black Rose Federation/Federación Rosa Negra a Los Angeles, Califòrnia.
El meu treball artístic està dedicat a les experiències de la classe treballadora, explora les possibilitats d’una nova societat i les contradiccions entre classes i idees. Tot i que sí que valoro l’aspecte visual d’una peça d’art, no estic interessat en què considerem que és o no és art, sinó en com l’emprem i com el seguirem emprant als pròxims anys. L’art i la propaganda als Estats Units d’Amèrica estan molt individualitzats. A vegades, els col·lectius artístics estan formats per amigues que són artistes i volen impulsar els seus propis estils individuals, en lloc d’actuar com a artistes que impulsen un estil d’art comunitari, desenvolupant les seves polítiques conjuntament i servint com l’ala propagandística de les organitzacions sociopolítiques. L’art és una eina que fem servir però, com amb totes les eines, no és inherentment política. L’art no és revolucionari per si mateix, és la gent qui és revolucionària. S’ha dit que el paper de l’artista és fer la revolució irresistible, però jo crec que el paper de l’artista revolucionària no és només pintar la revolució, sinó canviar-la.
Article original: Art is not revolutionary unto itself; it is people who are revolutionary