«La classe obrera de cada país viu la seva vida i genera les seves pròpies experiències, buscant sempre crear maneres i posar en pràctica valors que s’originen directament de la seva oposició orgànica a la societat oficial»
CLR James, Grace Lee Boggs i Cornelius Castoriadis, “Facing Reality”
1. La Rebel·lió de George Floyd ha sigut una rebel·lió multiracial liderada per les persones negres. Aquesta rebel·lió no es pot categoritzar exclusivament com una “rebel·lió negra”. Rebels de tots els grups racialitzats han lluitat contra la policia, han comès saquejos i han incinerat propietats. Això inclou gent indígena, llatina, asiàtica i blanca.
2. Aquesta insurrecció no ha sigut causada per agitadors externs. Des del principi, les dades oficials han demostrat que la majoria de detinguts provenia de les zones on succeïen els avalots. Que hi hagués també persones provinents dels suburbis¹ només ens parla sobre la geografia extensiva de les metròpolis americanes.
3. Tot i que molts activistes i militants hi han participat, la realitat és que aquesta rebel·lió no ha sigut organitzada per la minoritària esquerra revolucionària, ni tampoc per les autodenominades “ONG progressistes”. La rebel·lió ha sigut informal i orgànica, originant-se directament des de la frustració de la classe treballadora negra amb la societat burgesa, particularment amb la seva policia.
4. No només l’Estat policial va ser agafat amb la guàrdia baixa per la magnitud i la intensitat de la rebel·lió: la societat civil també va dubtar i va vacil·lar davant d’aquesta revolta popular, que es va estendre ràpidament arreu del país i va deixar la policia aterrida i desorganitzada.
5. La policia ha exhibit moltes debilitats durant la rebel·lió. Confrontats per uns quants centenars de manifestants, els departaments van ser fàcilment desbordats i obligats a concentrar les seves forces a punts calents particulars. Quan la policia arribava a una zona de conflicte, la gent es retirava i es desplaçava a un altre indret per causar més dany. La guerra convencional, amb el seu èmfasi en armament i tecnologia superiors, ha fracassat contra una sèrie de maniobres flexibles, descentralitzades i ràpides, enfocades a la destrucció de propietat.
6. La fase “militant” de la rebel·lió es va produir des del 26 de maig fins a l’1 de juny. Passat l’1 de juny, la rebel·lió fou represaliada no només mitjançant la força militar, sinó també amb la repressió política. A banda de l’ofensiva policial, militar i parapolicial, la insurrecció va ser represaliada políticament per elements de l’esquerra, que van reaccionar als disturbis assenyalant que eren provocats per agitadors externs. En alguns casos, els “manifestants bons” van arribar a l’extrem d’acabar detenint “manifestants dolents” i entregant-los a la policia.
7. Les ONG negres, incloent-hi la Black Lives Matter Foundation, no van tenir relació amb la fase militant de la rebel·lió. De fet, aquestes organitzacions han tingut tendència a jugar un paper reaccionari, impedint sovint que s’estenguessin els disturbis, els saquejos i els atacs a la policia. Les ONG negres han sigut la punta de llança de les forces que han tractat de dividir el moviment entre manifestants bons i dolents. La base social de les ONG negres no és el proletariat negre, sinó la classe mitjana negra i, més significativament encara, un segment radicalitzat de la classe mitjana blanca.
8. Aquesta rebel·lió anava de la violència policial racista i la desigualtat racial, però també anava de la desigualtat de classe, el capitalisme, la COVID-19, Trump i molt més.
9. Aquesta rebel·lió obre una nova fase a la història de l’Illa Tortuga². Una nova generació de gent ha experimentat un moviment poderós i, davant les desigualtats creixents i les crisis en marxa, és difícil que vagi a acceptar la situació i quedar-se de braços plegats. La rebel·lió ha produït una nova subjectivitat política -el rebel de George Floyd- iniciant una sèrie de processos amb molts resultats possibles, que seran determinats per les lluites de classes del present. Finalment, el proletariat americà ha sorgit i ha entrat a la història.
10. Aquesta rebel·lió és la punta de llança de la lluita contra la pandèmia. La rebel·lió li ensenya al món que una lluita revolucionària pot produir-se fins i tot durant una pandèmia. La pandèmia només empitjorarà les condicions de vida de la gent a escala global i, com a resultat, podem esperar que esclatin més rebel·lions arreu del planeta.
11. La Rebel·lió de George Floyd s’ha apagat, per ara. Moltes ONG i persones de classe mitjana s’embutxacaran uns calerons a costa dels valents esforços dels rebels que van combatre durant aquella setmana. Però aquestes rebel·lions tornaran. Són part de les lluites de classes continuades que s’han anat produint als Estats Units i globalment des de l’última recessió mundial (2008-2013). Ara mateix l’economia mundial es troba de nou en recessió.
12. Les protestes diürnes que encara s’estan produint són un producte contradictori de la rebel·lió, atraient grans masses, més classe mitjana i més blancs. Aquesta composició, certament, ajuda a crear un ambient pacífic, de l’estil del “bon manifestant”, però tot això és inseparable dels líders negres que defensen aquesta mena de polítiques. Alhora, l’expansió de les manifestacions diürnes permet una més gran participació, fet que és important.
13. Els disturbis nocturns tenien un límit, en el sentit que no van atraure sectors més grans de la societat cap a la seva activitat. Els disturbis, els saquejos i atacar la policia són activitats de gent jove i de gent pobra. Molta classe obrera hi tenia simpatia, però es va quedar a casa. Això ens ensenya que els disturbis per si sols no són suficient.
14. Moltes lluites importants s’han fusionat amb aquest moviment, incloent-hi els treballadors dels transports negant-se a col·laborar amb la policia. Així i tot, encara no està clar com connecta aquesta rebel·lió amb les creixents lluites laborals, la lluita a les presons i la lluita per l’habitatge que s’estan desenvolupant a foc lent dins el context d’aquesta pandèmia. Fins a quin punt es van involucrar als disturbis aquelles persones involucrades prèviament a lluites laborals? Fins a quin punt els avalotadors tornaran a la seva feina i hi continuaran lluitant des d’allà?
15. Els sindicats sovint veuen la policia i els carcellers com a treballadors que necessiten protecció, en lloc de veure’ls com els matons armats de la burgesia que són. Tot i la llarga història de la policia com a trencavagues, queda molta feina a fer al front laboral pel que fa a l’abolició de la policia i de les presons. Sense els treballadors dels transports, els obrers logístics, el sector de la neteja, el personal sanitari i molts altres, la lluita per l’abolició està condemnada.
16. Considerant els baixos percentatges de gent sindicada, moltes lluites laborals seran caòtiques, explosives i sense la mediació de sindicats ni de cap mena d’organització oficial. Els sindicats arribaran i tractaran de controlar-les i cooptar-les. Poden les lluites al lloc de treball retroalimentar les lluites als carrers? Si ho fan, entrarem una nova fase de la lluita.
17. Per tal de reconsolidar el seu poder i prevenir la revolució, la burgesia s’afanya a garantir reformes i concessions. Alguns policies són acomiadats i imputats; els pressupostos d’alguns departaments de policia es retallen; algunes escoles i universitats cancel·len els seus contractes amb la policia; algunes estàtues racistes són retirades; Trump firma una ordre executiva proveint de més recursos per la rendició de comptes policial; l’ajuntament de Minneapolis vota per dissoldre el seu departament de policia. La seqüència segueix un patró comú a la història capitalista: la classe governant respon a les crisis revolucionàries reorganitzant-se i reestructurant-se a si mateixa d’alguna manera que li permeti mantenir-se al poder.
18. Allò que ha de fer-se mitjançant la mateixa acció del proletariat, d’altres elements de la societat ho està intentant aconseguir a través de recollides de firmes, el vot i els canvis legislatius i protocolaris. Les reformes són un objectiu lloable en un sistema capitalista racial que clarament prioritza l’acció policial per sobre de la vida. No obstant això, hem de tenir present que la societat burgesa vol mantenir aquesta rebel·lió com més estreta millor: limitant-la només a George Floyd, a retallar els pressupostos policials i a redistribuir aquests diners a altres àrees de la societat. Però aquesta rebel·lió va de quelcom molt més gran: tracta sobre la profunda injustícia patida per un poble que cap reforma pot satisfer.
19. L’abolició comporta la destrucció material del ventall d’infraestructures policials construïdes durant l’era del capitalisme racial. L’abolició es va donar de facto del 26 de maig a l’1 de juny. Com a resultat d’una setmana de disturbis, s’ha desacreditat i limitat el poder policial molt més del que s’havia aconseguit en moltes dècades d’activisme. Aquí veiem el potencial de l’abolició en la seva màxima expressió, obrint un breu moment de solidaritat entre diferents fraccions racials del proletariat, provocant una crisi nacional i obrint esquerdes a la porta cap a un nou món durant un fugaç instant.
20. No tot el que ha passat durant la insurrecció ha sigut apoderador i alliberador. Els mateixos problemes que existien abans van seguir durant la rebel·lió: el racisme, la transfòbia, l’homofòbia, la competició per recursos escassos. Tot això no desapareix de cop a una rebel·lió. El treball crucial de construir un nou món segueix pendent de realitzar-se.
21. Encara hem d’entendre el significat complet d’aquesta rebel·lió. El contingut de Black Lives Matter és només sobre les persones racialitzades com a negres o la lluita negra abasta un contingut més ampli?
22. Les comparatives d’aquesta rebel·lió amb la del 1968³ són errònies. Aquesta rebel·lió és diferent a molts nivells. Hi ha alcaldes i caps de policia negres que governen moltes ciutats. Ha sigut un proletariat multiracial el que s’ha rebel·lat.
23. Pot el proletariat negre liderar les altres fraccions racialitzades del proletariat durant els anys que vénen? Aquesta és una pregunta que ens porta a fa més d’un segle, amb Du Bois, Haywood, James, Jones i Hampton intentant pensar diverses coalicions amb altres fraccions d’aquest país o d’ultramar en un intent de vèncer al capitalisme racial i a l’imperi. Tots ells sabien que el proletariat negre podria encendre una rebel·lió més àmplia, però no podria derrotar els seus enemics tot sol.
24. La unificació del proletariat per la causa comuna d’eliminar el capitalisme és l’única esperança que té la humanitat per salvar-se a si mateixa i salvar la Terra. Aquest contrapoder es basa a unir tothom per lluitar contra el racisme, el patriarcat i tot el que el capitalisme comporta.
25. El desig de solidaritat multiracial sempre és ple de dificultats, com ens han ensenyat les històries de racisme viscudes. El desenvolupament de la solidaritat serà tens, complicat i dependrà de circumstàncies objectives i decisions estratègiques. El més preocupant és que aquesta solidaritat s’acabi produint a expenses de l’alliberament negre. Per evitar això, s’ha de posar esforç en respectar i donar suport a l’autonomia de la lluita negra revolucionària.
Shemon i Arturo, juny del 2020
Article original: Theses on George Floyd Rebellion
¹ Als Estats Units d’Amèrica, el mot “suburbi” es refereix generalment a zones residencials, predominantment blanques, ubicades fora dels límits de la ciutat.
² Illa de l’ocea atlàntic, situada al nord-oest de la República d’Haití, que al segle XVII es convertí en un dels ports principals de la pirateria al Carib, havent passat d’aquesta manera a la cultura popular com a símbol de rebel·lió i llibertat.
³ El 1968 fou un any d’esclats socials i revoltes contra l’autoritat, sovint encapçalades per l’estudiantat, arreu del planeta. Als Estats Units, esdeveniments com les protestes contra la guerra de Vietnam o l’assassinat de Martin Luther King van marcar un any caracteritzat per l’efervescència política i la rebel·lió als carrers.