Informes d’enfrontaments a París, a França i a Europa. Nova anàlisi de Crimethinc¹, publicada el 14/12/2018. Segona part.
Informe #2
Aquest és un resum breu d’un altre testimoni personal, l’original complet està disponible aquí.
L’autor presenta diferents anàlisis dels esdeveniments del 8 de desembre. A causa del desplegament policial als carrers de París i a l’onada massiva de detencions des de primera hora del matí, l’autor va experimentar la primera part del dia com a confusa i com una mena de fracàs. La guerra psicològica duta a terme pel govern semblava haver funcionat, veient com diversos manifestants reunits a Saint-Lazare se sentien impotents i ansiosos davant la poderosa exhibició de forces policials -controls, tancs, canons d’aigua i furgonetes a tot arreu.
Més encara, l’autor s’emporta la impressió que la majoria de la gent present a les protestes del matí era inexperta i no sabia com actuar. Al final, la manifestació no es va produir i la gent es va sentir confusa, derrotada i, majorment, va recórrer els carrers de París buscant alguna mena d’acció que finalment pogués aportar oxigen dins la trampa opressiva de la llei i l’ordre.
Llavors, cap a les 13.00 h, l’autor explica que la situació va canviar. De fet, la majoria de les forces policials havien marxat dels carrers d’aquella zona -probablement per enfrontar-se a altres grups de manifestants més propers a Champs Elysées. Els manifestants van aprofitar aquesta oportunitat per iniciar una manifestació incontrolada² però, desafortunadament, sense cap objectiu clar de cap on anar ni què fer. La marxa semblava realment desorganitzada; en algun moment, va ser atacada amb granades per la policia abans que la gent decidís anar cap a una altra direcció.
Prop de la plaça Madeleine, la multitud es va trobar amb alguns armilles grogues i treballadors ferroviaris que venien de Champs Elysées. La situació global allà era molt complicada. A més a més de la ferotge i violenta repressió policial, els manifestants havien de bregar amb el trauma personal i la fatiga. Alguns armilles grogues deien que estaven esgotats i esperaven que d’altres prenguessin el timó.
Cap a les 15.00 h, la gent va convergir a la plaça de Saint–Augustin. Allà, la multitud semblava molt més jove -probablement, hi havia estudiants de secundària- i més decidida. A mesura que més i més manifestants s’aplegaven al voltant de la plaça, la policia va disparar la primera granada de gas per dispersar la gentada. Els enfrontaments i la destrucció de propietat van continuar fins que ningú podia aguantar més el gas.
De mica en mica, hores d’humiliació i frustració, així com les càrregues policials consecutives, van generar una munió de gent incontrolable i rabiosa. Aquesta massa enfurismada va començar destrossant una cafeteria Starbucks. Llavors, la multitud es va dispersar en diferents columnes després d’una càrrega policial violenta. Una d’elles va prendre la direcció cap a Châtelet i l’Ajuntament. Arreu, els símbols capitalistes eren atacats i les botigues saquejades. En aquest moment, semblava que “tothom volia destruir-ho tot, l’única cosa que ens impedia fer-ho era la por”.
Cap a les 19.00 h a République, com que semblava que ningú volia abandonar la plaça, es van produir les primeres confrontacions esporàdiques. Aviat, les forces de l’ordre van omplir la plaça de gas lacrimogen i la gent es va dispersar. Més tard, cap a les 23.00 h, quan la plaça estava buida i la calma restablerta, petits grups de policies d’estil paramilitar patrullaven la zona amb passamuntanyes i armes per disparar bales de goma a discreció.
Informe #3
Alguns amics que també estaven presents als carrers de París, han contribuit a aquest informe breu dels esdeveniments del 8 de desembre.
Divendres, 7 de desembre, la ciutat de París s’estava preparant per a la jornada de lluita convocada pel moviment de les armilles grogues l’endemà. Innegablement, els disturbis i les escenes de caos de la setmana prèvia havien deixat cicatrius. D’Opéra a République, totes les botigues principals i bancs cobrien els seus aparadors amb taulons de fusta. Serien suficients per prevenir els danys aquestes precaucions?
Dissabte 8 de desembre, volíem anar a la convocatòria de Saint-Lazare a les 10.00 h per tal d’avaluar la situació fora de Champs Elysées. Així i tot, pel desplegament policial a la ciutat i per les notícies de les detencions del matí, vam decidir repensar els nostres plans. A parer nostre, no tenia sentit unir-se a la concentració matinal, especialment sabent que per aconseguir-ho hauríem de ser escorcollats al perímetre i que, probablement, acabaríem rodejats per la policia.
Més tard, mentre discutíem estratègies i possibles impasos i futurs pel moviment de les armilles grogues, vam rebre la notícia que alguns amics havien pogut passar pels controls policials sense cap dificultat. Al final, vam decidir reunir-nos amb ells més tard.
Primer, vam decidir unir-nos a la Marxa del Clima per veure com estava el pati per allà. Ens va sorprendre molt veure tanta gent als carrers -25000 segons els organitzadors, 17000 segons les autoritats. Entre els nombrosos organitzadors, val la pena mencionar que un contingent anticapitalista i radical encapçalava la marxa i que alguns armilles grogues també estaven presents entre la multitud, rebent agraïments diverses vegades per ser-hi. Tot i això, vam decidir marxar a causa del discurs explícitament pacifista i reformista de la convocatòria.
A République, la plaça estava ja ocupada per uns quants centenars de persones, la majoria vestint armilles grogues. L’atmosfera era tranquil·la i relaxada. No obstant això, les forces policials estaven presents als carrers propers, a la Rue du Faubourg du Temple i a Rue du Temple. En aquesta última, després de passar davant d’una quinzena de furgonetes policials, vam veure membres de les BAC (Brigades Anti-Criminalitat) equipats amb passamuntanyes i llançadores LBD-40³, xerrant tranquil·lament, fent bromes i fumant amb altres policies que portaven armilles grogues. Era obvi que la policia volia infiltrar el moviment per poder monitorar, atacar i detenir manifestants des de dins.
Caminant cap al centre de París, vam veure nombroses traces dels enfrontaments matinals -aparadors trencats, grafiti i barricades abandonades. Més tard, voltant prop de Châtelet, on estaven convergint grups d’armilles grogues, vam sentir el soroll familiar d’una manifestació incontrolada aproximant-se. De cop i volta, la gent va posar-se a córrer cap a nosaltres, en direcció a Beaubourg. Vam entendre que alguna cosa els havia espantat. Així i tot, vam decidir seguir caminant en la direcció des d’on fugia la multitud.
Al voltant nostre, l’ambient era estrany. Algunes persones alienes a la jornada de lluita es trobaven bevent silenciosament a cafès i restaurants pijos, mentre d’altres acabaven les seves compres del dissabte -tot això enmig de carrers buits, aparadors trencats i barricades. Era com si dos atmosferes diferents coincidissin. Encara més sorprenent, no hi havia absolutament cap senyal de presència policial al barri.
Llavors, prop del carrer Réaumur, ens vam topar amb una marxa d’uns quants centenars de companys cridant consignes anticapitalistes. Desafortunadament per ells, la tempesta ja havia destrossat el carrer sencer davant seu. Ens vam quedar un parell de minuts contemplant les últimes flames d’una barricada abans de prosseguir la nostra passejada nocturna cap als Grands Boulevards.
Anteriorment, alguns de nosaltres havíem decidit de treure el nas i veure què estava passant prop de l’Opéra. Un cop allà, ens va sorprendre veure que no hi havia cotxes aparcats als carrers i que no hi havia pràcticament ningú conduint en aquest barri luxós. Semblava que, com nosaltres, molta gent intentava esbrinar on s’estava desfermant el caos. Per trobar-lo, només vam haver de seguir l’helicòpter que havia estat patrullant París des del matí.
Després d’evitar dos talls de carrer policials, vam veure una de les grans manifestacions a la plaça Saint–Augustin. La gent arribava en onades; no podíem entendre què estava passant. Considerant la situació general del dia -detencions massives i un gran nombre de policia- vam localitzar les rutes possibles de fugida, en cas que la policia carregués i provoqués una estampida. En algun moment, la policia va gasejar la multitud, generant un moment de pànic. Vam decidir d’escapar per un dels carrers propers i vam haver de córrer per evitar una línia de CRS (antiavalots) que intentava tallar-nos per la rereguarda. Al final, a causa del nombre de gent que seguia arribant lentament, la policia va acabar fent marxa enrere.
Vam aprofitar aquesta oportunitat per moure’ns cap a Saint-Lazare, agafant avantatge de tenir tots els carrers -tota la ciutat?- per nosaltres, sense saber que ens podríem trobar al tombar la següent cantonada. En algun moment, motos policials i una furgoneta blanca sense identificar van passar davant nostre a tota velocitat, per tornar en direcció oposada uns quants minuts més tard. Fins i tot ara, desconeixem per a què deu servir aquesta furgoneta: entregar munició a punts de conflicte? Extreure persones detingudes de zones d’enfrontaments per portar-les a comissaria?
Un cop vam arribar davant de l’estació de Saint-Lazare, no sabíem cap on tirar. Hi havia manifestants per tot arreu i la policia estava llençant granades de gas lacrimogen davant l’estació per dispersar la gentada. Vam decidir tornar enrere cap a Opéra. Llavors ens vam unir a una gran marxa que va començar a aixecar barricades amb mobiliari urbà, incloent-hi tanques i taulons de fusta. Una part de la gent va començar a destruir-ho tot i saquejar botigues. Tot passava a molta velocitat.
La multitud avalotadora va prendre els grans bulevards entre Opéra i République. La policia va atacar la rereguarda amb gas lacrimogen, sense gaire èxit, mentre la gent corria per les llargues avingudes durant uns quants minuts. De banda a banda del carrer, la gent va trencar nombrosos aparadors -a vegades sense prestar atenció al seu voltant, a vegades, fins i tot, sense anar tapada.
La columna va continuar el seu camí cap a Strasbourg Saint-Denis. En aquest punt, la marxa estava clarament fora del perímetre establert per les autoritats, ja que la gent estava corrent entre cotxes. Algunes botigues estaven obertes -fet que no les va salvar de ser saquejades o d’acabar amb l’aparador trencat. Abans d’arribar a Strasbourg-Saint Denis, la multitud va frenar una mica i alguns vam aprofitar l’oportunitat per marxar.
Quan alguns vam arribar als Grands Boulevards més tard, de nou ens vam trobar amb una atmosfera molt rara. Tot el bulevard era ple de barricades i cobert de tota mena d’escombraries. La zona estava molt silenciosa, tot i el gran nombre de gent present als carrers. Turistes, armilles grogues i manifestants de tota mena estaven immortalitzant el moment amb els seus telèfons. Un ambient amistós i alegre regnava al bulevard mentre, una mica més avall, cap a l’Opéra, les llums policials i el fum tapaven la vista.
Vam decidir caminar cap a Place de la République per veure si allà estava passant res des que havíem abandonat la Marxa del Clima hores abans. Passejant pels carrers, vam admirar les conseqüències de la tempesta de ràbia que hi havia passat. Alguns cotxes intentaven trobar el seu camí entre les nombroses barricades; L’aparador d’un restaurant de fast-food estava trencat; les parades d’autobús estaven destrossades; pintades anarquistes i anticapitalistes colorejaven les parets.
Quan finalment vam arribar a la plaça République, uns quants milers de persones l’estaven ocupant; una gran pancarta proclamant “ZAD partout!” (“ZAD a tot arreu!”) embolcallava l’estàtua gegant. Fins llavors, l’ambient semblava alegre; vam decidir esperar a veure si la situació escalaria. La policia ja estava al lloc; com sempre, estaven preparats per tallar totes les sortides de la plaça si era necessari. Després d’uns quants minuts, la multitud va créixer i va començar a apropar-se a les línies policials davant la Rue du Temple. Es van encendre les primeres bengales i la munió de manifestants va començar a encoratjar-se i a xiular les forces de l’autoritat. Es van llençar uns quants projectils contra la policia. Immediatament, la primera granada de gas va ser disparada enmig de la plaça, amb alguns manifestants entrant en pànic.
La pluja de granades de gas va continuar una estona i a poc a poc la gent va abandonar la plaça. Alguns van iniciar una manifestació incontrolada, mentre d’altres simplement van passar darrere de les línies policials. Un cop més, l’ambient era surrealista. Pocs metres enllà de la Place de la République, la gent sopava a restaurants i bevia als bars entre amics, com farien qualsevol altra nit de dissabte, totalment impassibles al caos del seu voltant, a la policia, al gas lacrimogen i a l’helicòpter il·luminant la plaça. Més evidències que, tot i que suposadament vivim sota el mateix sistema, compartim móns i realitats diferents.
Més tard a la nit, vam decidir passar un cop més per République per veure si encara hi passava alguna cosa. Quan vam arribar, la plaça estava pràcticament buida i ocupada pels agents de les BAC i d’altres agents amb passamuntanyes, armats amb llançadores LBD-40. Alguns d’ells van atacar la poca gent que quedava a la plaça amb granades atordidores i bales de goma. Vam acabar el nostre llarg dia contemplant aquestes escenes de violència policial.
Informe #4
Cap a les 9.00 h, com que la prefectura de París havia tancat diferents estacions de metro per mesures de seguretat, vam baixar set o vuit parades abans del nostre destí: la Place de l’Etoile. Allà, el fet més impactant era l’estrany -i, d’alguna manera, opressiu- silenci als carrers, interromput regularment pel soroll de les sirenes policials. Tots els aparadors de les botigues havien sigut barricats durant la nit i, després de caminar només 500 metres, vam veure el primer control policial identificant gent i escorcollant bosses. Una persona davant nostre va ser esclafada brutalment contra una paret després de protestar perquè la policia li havia requisat les seves ulleres de natació. Vam passar el control sense cap problema, fins i tot portant guants, fet que va aixecar sospites entre els agents. Ens van demanar que obríssim les jaquetes i ens van escorcollar vigorosament de dalt avall.
Darrere nostre, vam veure una persona abandonant un grup de manifestants i fent un gest de desaprovació cap a un grup de gendarmes⁴. Cinc d’ells van trencar files per carregar, esclafant la persona contra el terra. Expressar-se un mateix de forma valenta és admirable però, en aquella situació, considerant el context i la tensió tangible entre els agents policials, el seu comportament va ser prou suïcida.
La policia estava, de fet, al límit. A mesura que ens apropàvem al punt de reunió, la situació es va anar fent cada cop més absurda. Ens identificaven i escorcollaven cada 50 metres. A cada control, els nostres pensaments estaven amb aquells que eren detinguts per portar objectes inofensius a sobre. Si algun de nosaltres hagués provat de parlar amb ells, també ens haurien arrestat.
Quan vam arribar a Champs Elysées, tot l’estrès que havíem acumulat durant el passeig es va esfumar en veure la quantitat de gent que ja hi havia arribat i el seu entusiasme. La primera gran notícia del dia va ser que, d’alguna manera, un munt de gent estava encara equipada. Sent honestos, no sabem com s’ho van manegar. Molta gent semblava molt decidida. Cada vegada que ens disparaven granades de gas o que explotava una granada atordidora, la multitud ho celebrava. Aquestes escenes van ser molt estranyes.
A alguns periodistes de BFM -un canal de notícies de 24 hores- desplegats en una terrassa els hi va tocar rebre molts insults vigorosament expressats. Tot i que nosaltres rebutgem els termes que s’estaven emprant, és important destacar que l’experiència col·lectiva compartida durant les manifestacions acaba desenvolupant algunes reaccions comunes, també entre la gent “no activista”.
Tots els ingredients estaven presents perquè la situació es tornés explosiva. Vam decidir marxar de Champs Elysées per trobar-nos amb uns altres amics. També hi havia moltíssima gent al següent punt de reunió. La massa era clarament més “autònoma i radical” que a Champs Elysées; vam veure més roba negra que armilles grogues. Pocs segons després, començava a sonar el càntic atemporal “Siamo tutti antifascisti!” (“Totes som antifeixistes!”⁵). La marxa va començar a moure’s, però amb molta calma. Fins aquell moment, no hi havia danys reals a la propietat, només alguns atacs a mobiliari urbà. Vam decidir dividir-nos, un altre cop. Desafortunadament, no vam poder reunir-nos de nou fins al cap de quasi dues hores -amb les nostres eines de comunicació sent totalment inútils a les circumstàncies que ens trobàvem.
Voltàvem pels carrers amb la sensació que sempre arribàvem un cop passada la batalla, sentint testimonis incomplets d’enfrontaments a altres indrets de la ciutat. Vam anar amunt i vall per les principals artèries sense un objectiu clar, mentre intentàvem contactar altres amics.
La tensió era elevada a tota la ciutat. Més i més dels carrers estaven tallats per arbres, escombraries i contenidors. Vam veure tancs accelerant en direcció a Champs Elysées. Cal remarcar que a aquesta hora del dia la presència policial a la zona va canviar de ser omnipresent a ser esporàdica, segons el que la gent ens va dir, pel fet que alguna cosa cremava als Champs Elysées.
Des d’on ens trobàvem, es podia veure una gran flamarada. Finalment havíem trobat el nostre destí. Un cop hi vam arribar, tanmateix, ens va semblar que ens havíem perdut els esdeveniments de nou.
Ni de conya! Una multitud enrabiada i decidida de centenars de persones venia en la nostra direcció. Mitja dotzena de furgons CRS (antidisturbis) van intentar de passar entre la massa. La gent va reaccionar llençant-los pedres i d’altres projectils; llavors unitats de CRS a peu van carregar i perseguir els manifestants. Després d’un esprint i d’un bon xut de por i adrenalina, vam decidir de trobar-nos a una artèria principal. Allà, la gent estava trencant tots els aparadors mentre un estanc era saquejat.
L’ambient era increïble. La multitud es caracteritzava per un sentiment de serenor col·lectiva -probablement degut al gran nombre de manifestants presents als carrers i al fet que no hi havia cap senyal de la policia a l’horitzó. Hi havia una atmosfera de felicitat: cada cop que es destrossava l’aparador d’una botiga d’una gran cadena comercial, la gent ho celebrava, cantava o se’n reia. Mai havíem experimentat res semblant.
La marxa va continuar dos o tres quilòmetres més, deixant res intacte al nostre pas i construint barricades improvisades per tot el camí. Llavors, una gent ens va informar que hi havia grups de policies nerviosos esperant-nos una mica més endavant. Aquí vam decidir que era una bona oportunitat per dispersar-nos i retirar-nos, ara que anàvem guanyant.
Per llegir més testimonis personals sobre els esdeveniments del 8 de desembre a París, recomanem aquest article i aquest altre.
Sentiments contraposats
Al final, el 8 de desembre va ser un estrany mix de derrotes i de victòries.
El dia va començar perfectament pel govern; la seva trampa estava funcionant. Aviat al matí, les forces policials estaven ja en alerta per buscar i detenir qualsevol amenaça potencial. Els controls van tenir lloc a carrers, controls de carretera i estacions de tren de tot París. Tota persona amb màscara de gas, ulleres de natació o presumptes projectils va ser immediatament detinguda. Nombrosos manifestants potencials van ser posats sota custòdia simplement per dur una bufanda i ulleres de natació per protegir-se de l’inevitable gas lacrimogen, com aquesta persona a Bordeaux.
Cap a les 10.30 h, unes 354 persones estaven ja detingudes, amb 127 d’elles posades sota custòdia. Durant tot el dia, el nombre de detinguts va seguir creixent, fins a arribar a l’enorme xifra de 1082 persones detingudes a París, amb més de 900 posades sota custòdia.
Els controls i detencions preventives, així com la presència massiva de policia, van frustrar un nou esclat insurreccional a la capital francesa. Majoritàriament, el matí de dissabte va passar en relativa calma; no es van reportar destrosses ni enfrontaments als Champs Elysées. Cap a les 10.30 h, alguns armilles grogues van tenir èxit bloquejant el cinturó de rondes parisenc, prop de Porte Maillot. Les forces policials van aconseguir acabar amb l’acció sense fer servir la força.
En altres paraules, durant tot el matí, semblava que les autoritats tenien les millors cartes. El sentiment d’haver sigut derrotats abans de la batalla havia començat a estendre’s entre les nostres files i, amb ell, la frustració i la por a la repressió de l’Estat creixien.
Llavors, cap al migdia, la situació va començar a canviar. Als Champs Elysées, l’estratègia de “l’olla a pressió” -contenir manifestants a una zona tancada alhora que es va augmentant la pressió- va portar les primeres confrontacions i danys. Per exemple, alguns armilles grogues van atacar una botiga i van intentar d’entrar-hi per la força. Agents de les BAC i d’altres policies van deixar anar la seva fúria, infligint les primeres ferides serioses del dia entre els manifestants. Afortunadament, diversos equips de metges de carrer estaven presents per prestar primers auxilis. Desafortunadament, cap a les 14.00 h, a Champs Elysées, una noia de 20 anys va perdre un ull a causa de la metralla d’una granada llençada per la policia.
Tal com els testimonis il·lustren, a la tarda, els manifestants van aconseguir girar la truita superant a la policia. En aquesta situació -afrontant nombres massius de detencions preventives i amb una ciutat sota setge- obrir bretxa no va ser fàcil. La nostra decisió de mantenir-nos -la major part del temps- fora dels controls imposats pel govern i de les zones on s’estaven produint els enfrontaments amb la policia, ens va permetre moure’ns lliurement i, finalment, poder donar aire a la nostra ràbia.
Al final, considerant-ho tot plegat, les accions del 8 de desembre van ser més efectives que les de la setmana prèvia. Per començar, el fet que la majoria de botigues, museus, teatres i d’altres institucions decidissin tancar un dissabte abans de Nadal, ja ho qualifica d’una greu interrupció amb un impacte a l’economia francesa. El 10 de desembre, el Ministre d’Economia va culpar el moviment de les armilles grogues del fet que França hagués perdut “un 0,1 per cent del creixement de la nostra riquesa nacional durant l’últim trimestre”. Segons l’Alcalde de París, les accions del 8 de desembre van causar més danys que les de la setmana anterior.
Continuarà
Article original: The Yellow Vest Movement: Showdown with the State, Reports from the Clashes in Paris, around France, and across Europe
¹ Crimethinc és una xarxa llibertària descentralitzada dels Estats Units, coneguda pels seus articles d’anàlisi i publicacions teòriques.
² “Wildcat demonstration” al text original, manifestació espontània, combativa i autònoma.
³ Llançadora de projectils de FOAM, com les que tenen actualment els Mossos d’Esquadra.
⁴ Policia militaritzada equivalent a la “Guardia Civil” espanyola.
⁵ Càntic popular que ha arribat a Catalunya com a “Els carrers seran sempre nostres!”.