No podem equiparar la destrucció d’aparadors amb la violència contra la qual s’està protestant.
Mentre les editorials fan crides a la pau, l’amor i el manteniment de l’ordre, hi ha hagut, almenys fins ara, un percentatge mínim d’escàndol per part dels liberals¹. Sembla que es comprèn que s’han creuat massa línies vermelles, que massa gent innocent ha sigut assassinada, que massa comunitats han sigut sobre vigilades (i alhora descuidades), per a esperar que ara algú reaccioni “raonablement”. És un testimoni del poder real dels moviments de masses que l’establishment mediàtic s’hagi sentit obligat a cobrir protestes il·legals, cares i destructives amb tanta cura.
Però i si la destrucció de propietat fos més que un lapsus del judici comprensible, una pèrdua de control? I si no es tracta d’una reacció emocional, des de la frustració, sinó d’una expressió raonable i articulada en si mateixa? La destrucció està massa estesa per atribuir-la a uns pocs actors i, en alguns casos (com en els atacs a la seu de la cadena televisiva CNN i el vandalisme generalitzat de monuments sudistes), resulta massa precisa i massa simbòlicament potent per a ser adjudicada en exclusiva a un element oportunista “criminal”. La fantasia dels “agitadors forans” (una característica permanent en les respostes dels polítics a l’acció política radical) és un mitjà per a presentar l’amenaça real que plantegen les accions de masses com quelcom aliè a l’acció mateixa.
Hi ha un nombre de raons pels quals la destrucció de propietat hauria de prendre’s seriosament, en lloc de tractar-se com una externalitat desafortunada o l’expressió de passions malauradament descontrolades. Per començar, patologitzar l’acte equival a patologitzar l’actor: donada la dimensió racial d’aquestes protestes, fins i tot les explicacions aparentment comprensives amb els saquejos i la destrucció comporten el risc d’implicar que les persones de color estan reaccionant des dels sentiments, en lloc d’estar realitzant actes raonats i calculats amb les seves pròpies lògiques polítiques perfectament legítimes. Atacar comissaries, per exemple, té un sentit racional. No es tracta de l’expressió sobtada i espontània d’una massa irracional i desordenada, sinó la clara promulgació d’un posicionament polític: el compliment, d’una forma humil, però concreta, de la demanda central que estan fent els manifestants al llarg del país. És necessari retallar la policia i cal que algunes comissaries desapareguin.
És hora que l’esquerra defineixi per si mateixa què són la violència i la no-violència. Cal decidir què significa la no-violència davant d’una brutalitat estatal aclaparadora i d’una injustícia estructural, econòmica i racial. Fracassar en això resulta en una confusió de termes que té greus conseqüències ètiques i polítiques: la destrucció de propietat no és sinònim de la violència contra la qual s’està protestant. La idea que els manifestants estan fent servir la violència equivocadament i, per tant, estan incrementant la suma imaginària total de violència, és errònia. No existeix res semblant a una corba de violència homogènia neta que s’hagi de rebaixar.
Les persones no són objectes. Les finestres trencades i els cotxes cremats simplement no són proporcionals a la violència d’un assassinat sancionat per l’Estat o a la violència estructural de la pobresa, que ha situat les persones de color sota un risc desproporcionat de morir de Covid-19. Els aparadors no sagnen. No moren ni deixen éssers estimats en dol. No contribueixen al trauma col·lectiu ni al terror experimentat per les seves comunitats. Només es trenquen i, en algun moment, són reemplaçats per nous aparadors de vidre idèntics.
Martin Luther King Jr. suggeria que els saquejos, més que constituir una manera oportunista d’adquirir coses, demostraven una comprensió aguda d’una economia política organitzada al voltant de la repressió, l’explotació i la privació de drets: “Sovint el negre ni tan sols vol allò que agafa; ell vol l’experiència d’agafar… Alienat de la societat i coneixedor que aquesta estima la propietat per sobre de les persones, la sacseja abusant el dret a la propietat”.
O potser el saquejador sí que vol alguna cosa. Res simbolitza millor l’exclusió, la deprivació i l’obscena desigualtat de classe que caracteritzen el nostre sistema econòmic actual que les botigues de luxe saquejades al barri del SoHo de New York, abans de la imposició del toc de queda. Donat que el capitalisme restringeix en gran manera el plaer al consum de mercaderies, hauríem de ser capaços de donar-li voltes a la idea que aquesta presa de coses innecessàries -malgrat no ser un acte polític reconeixible- és comprensible o fins i tot justificable.
El que és increïble -i increïblement revelador- sobre l’onada de protestes marcades per l’extensiva destrucció de propietat, és la impossibilitat total de fer que el capitalisme sigui simpàtic. Verizon, Apple, Nike, Macy’s i companyia no poden ser presentades de forma raonable com a socialment bones. Moltes persones poden haver entès això de forma implícita, abans que aquests aparadors fossin destrossats i saquejats. Alhora que els monstres corporatius han tractat d’assumir el rol de víctimes, un segment de l’espectre polític molt més ampli del que hom s’imaginaria possible ha hagut de confrontar el fet que realment els hi bufa el que li passi a la botiga d’una gran cadena.
Els propietaris de petits comerços són un assumpte diferent i més complicat. La imatge de la “botigueta familiar”² equipara la propietat amb les persones: presentant, efectivament, la destrucció de propietat com si es tractés d’un atac directe a l’individu. Certament, hi ha una diferència significativa entre el colmado del barri i un Whole Foods, però la figura del petit empresari és també una de les formes amb què la classe dirigent capitalista es renta la cara. Això no vol dir que els propietaris de negocis petits no siguin dignes de protecció i empatia, sinó que hauríem de desconfiar de com se’ls instrumentalitza al servei de la protecció d’una minoria rica.
El sistema capitalista, tal com opera actualment als Estats Units, afavoreix els mateixos gegants als quals ha de fingir repudiar en temps d’agitació social. Les petites empreses no van rebre el suport que necessitaven des del Congrés quan va tancar l’economia. Les persones de color sempre han afrontat barreres molt més altes a l’hora d’obrir petits negocis a causa de les polítiques de crèdit discriminatòries. I, certament, patiran més que els negocis dels propietaris blancs, perquè els préstecs per reparar els danys i reobrir seran més difícils d’aconseguir i tindran interessos més alts. Treure’ls com a excusa per a la repressió és pur cinisme, al millor dels casos.
Molts propietaris de petits comerços s’han negat que els fessin servir com a pretext per demonitzar els manifestants. Missy O’Reilly, la propietària d’un bar karaoke a East Village, diu que els danys al seu establiment “són una merda” però que “és només vidres trencats i beguda robada”, fet que “té fàcil solució, comparat al que ha de suportar la gent de color en aquest país”. Un altre propietari d’una cafeteria amb l’aparador rebentat, simplement va respondre “si aquest és el preu que hem de pagar pels drets humans, que així sigui”. Salih Mothana, un migrant iemenita que va veure com la seva botiga, l’Express Food Market al South Side de Chicago, fou destruïda durant les protestes, va declarar “Entenc perquè ha passat i està bé… No és que pugui culpar ningú en concret. Entenc perquè ha passat. Si serveix per fer arribar el missatge, no ens importa”. Zahalea Anderson, la propietària de la Urban League of Self-Defense, pensa que la destrucció de propietat és necessària políticament i continua donant suport a les manifestacions, malgrat les seves pèrdues personals. “Crec que hem intentat ser escoltats de moltes maneres”, explica. “La gent fa disturbis perquè ja no poden verbalitzar-ho més. Només han de mostrar-vos-ho”.
D’altres propietaris de petites empreses veuen la destrucció com una càrrega més a la comunitat afroamericana. A Alisha Henderson, propietària d’una galeria d’art a Long Beach, li preocupa que la destrucció erosioni els objectius finals del moviment, afirmant que “cal una comunitat que valori tothom per a sobreviure”.
La noció que la no-violència és tàcticament més efectiva -que genera simpatia, mentre que la destrucció de propietat condueix a l’animadversió i a la disminució del suport popular- no només s’ha demostrat estadísticament falsa durant la setmana passada; també és històricament insostenible. Per a la policia i les porcions obertament racistes de la població nord-americana, la diferència entre les manifestacions pacífiques i les que són (ostensiblement) violentes és inconseqüent. Ambdós formes d’expressió per part de la gent de color es troben subjectes a assetjament, conseqüències legals, dany físic i mort. Cap de les persones assassinades per policies i patrulles parapolicials participava d’actes violents. Cap mena de precaució ni d’esforç en manifestar-se pacíficament podrà mai minar de forma efectiva la profunda estructura de poder racialitzat que castiga les persones de color. D’acord amb una editorial recent del New York Times, un home a South Carolina fou detingut després d’agenollar-se davant d’un policia i dir “Tots vosaltres sou la meva família”.
Per ofensiu que sigui per a les sensibilitats liberals, la destrucció de propietat pot ser inherent a l’èxit de l’alçament actual. Com a mínim, és el que marca la diferència respecte a les moltes altres onades de protesta contra la brutalitat policial succeïdes durant la passada dècada. No perquè la destrucció de propietat tingui cap valor moral o polític en si mateixa, sinó perquè és coercitiva. És una amenaça real per a l’ordre i una amenaça real per al capital. En altres paraules, la capacitat de causar danys reals és una font de poder. I al context d’un moviment de masses amb demandes declarades, allò que podria considerar-se com a mer vandalisme adquireix una coherència política i intel·lectual que el fa totalment terrorífic. Rebutjar la destrucció de propietat i fins i tot els saquejos per culpa d’una falsa afecció a la noció reïficada de la no-violència, és un error. És el rebuig del poder. Deixa a polítics i policies a càrrec d’un aspecte important de la narrativa. I buida el càntic popular de “sense justícia, no hi ha pau” de cap contingut significatiu.
Les protestes pacífiques són importants, però també ho és l’exercici d’una forma de poder que constitueix una incursió real i material dins el santuari capitalista. En lloc de pensar les manifestacions pacífiques i la destrucció de propietat com a dos pols oposats del moviment, necessitem reconèixer que els dos se sostenen mútuament. Una afecció inflexible al tipus de protesta convencionalment descrita com a “no-violenta” -grups confluint al carrer i cridant les seves demandes- delata una fe desmesurada en un tipus de democràcia que, simplement, no existeix. Implica que, si hi ha prou gent que presenta una queixa, els polítics faran alguna cosa perquè escolten la gent i prenen decisions basant-se en un simple càlcul dels desitjos ciutadans. Es tracta d’una fantasia ingènua que s’ha vist reforçada per les narracions històriques enganyoses sobre l’èxit de les disciplinades protestes no-violentes dels activistes pels drets civils.
El Moviment pels drets civils no fou no-violent i, de fet, prova la falsedat de la dicotomia violent/no-violent. Fins i tot la no-violència disciplinada, fomentada per alguns líders dels drets civils, era, en realitat, una invitació a la violència: una forma de demostrar la violència del racisme a l’audiència que llegia els diaris. Però no tots els activistes pels drets civils practicaven una no-violència disciplinada de forma consistent. Per quan el president Kennedy va anunciar l’elaboració d’un projecte de llei de drets civils el 1963, els manifestants a Birmingham, Alabama, ja havien començat a defensar-se. Com Charles Cobb Jr. ha mostrat al llibre This Non-Violent Stuff’ll Get You Killed [Aquesta Moguda No-Violenta T’acabarà Matant], l’estratègia no-violenta era difícil de vendre al Sud dels Estats Units i la “voluntat d’implicar-se en l’autodefensa armada va jugar un rol important al Southern Freedom Movement³, ja que, sense ella, els terroristes haurien matat moltíssimes més persones”.
La narrativa on el moviment pels drets civils va triomfar perquè era pacífic elimina grans i significatives parts de la seva història real. També oculta la utilitat d’una determinada forma de no-violència per al manteniment d’un Estat capitalista segregat racialment. A finals de la dècada dels seixanta, els membres del Black Panther Party for Self-Defense llegien les teories de Frantz Fanon sobre la violència revolucionària i demanaven l’expropiació i la revolució de classe. L’atractiu creixent de les lluites emancipadores, majoritàriament comunistes, anticolonials i distintivament no pacífiques dins dels Estats Units, va fer que “la investigació pacifista” i l’estudi i la promoció de la resistència no-violenta fossin àrees d’interès ben finançades tant pel Departament de Defensa com per la CIA.
La propietat en si mateixa és una cosa violenta. És creada a través d’una combinació d’expropiació finançada per l’Estat i d’explotació. I és defensada mitjançant diverses formes de violència sancionada per l’Estat. Donat que l’objectiu d’aquestes protestes és retallar els assassins i racistes departaments de policia, cal que recordem que grans parts de la nostra riquesa nacional es van crear mitjançant l’expropiació violenta de la terra dels nadius americans, terra que subseqüentment va ser productiva i lucrativa a través del treball esclau dels africans segrestats.
Històricament, fets categoritzats de “criminals” han proveït de poder econòmic i polític a la gent marginalitzada. Això és, en part, el motiu pel qual van ser criminalitzats en primer lloc. La desigualtat d’ingressos als Estats Units és la més alta des que el Census Bureau va començar a quantificar-la fa cinquanta anys. A la llum de la deprivació econòmica experimentada per grans sectors de la població, la vandalització de la propietat i el saqueig de béns podria emmarcar-se fàcilment com la imposició d’una nova forma d’economia moral: la legítima reapropació de la riquesa robada. L’historiador E. P. Thompson ha argumentat que les “bullangues del pa” periòdiques que caracteritzaren la naixent societat industrial britànica no foren esclats espontanis, sinó més aviat una forma que va trobar la gent d’intervenir i regular la distribució injusta.
El saqueig i el vandalisme no són actes revolucionaris en si mateixos, però tenen el potencial de convertir-se en formes poderoses d’expressió política dins el context d’un moviment de masses organitzat. Rebutjar la incorporació d’actes de destrucció dins l’imaginari polític d’una protesta, desposseeix aquests actes del seu poder polític. Priva al moviment d’una font de força material. I, potser més important encara, ignora allò que molts manifestants estan dient, tant amb paraules com amb pedres: que les riqueses que contenen aquestes botigues saquejades són “diners de l’esclavisme… Així que quan els recuperem o els cremem, sí, estem recuperant allò que és nostre”.
Article original: In Defense of Destroying Property
¹ Als Estats Units d’Amèrica s’associa el terme “liberal” a aquells que defensen una economia mixta, certa justícia social i s’apropen, almenys sobre el paper, a idees socialistes o d’esquerra.
² A l’original, “mom and pop shop”: petit comerç que ven al detall, típicament gestionat per una unitat familiar.
³ Moviment del Sud per la Llibertat, un dels diversos noms pels quals es va conèixer el Moviment pels drets civils.