Com els Gilets Jaunes han sobreviscut la repressió, el “diàleg” i la cooptació. Informe de Crimethinc¹, publicat el 22/3/2019. Primera part.
Contra tots els pronòstics, el moviment de les armilles grogues segueix viu més de quatre mesos després de la seva erupció a l’escenari polític francès. Per sorpresa de molts, va prendre un nou alè d’aire fresc el passat cap de setmana amb una nova explosió de disturbis a París, demostrant que no ha perdut ni la seva ferotge determinació ni la seva impredictibilitat ni poder incontrolable. Els anarquistes i d’altres participants antiautoritaris semblen haver resistit tots els esforços per esclafar el moviment: els de la policia mitjançant la força bruta, els dels polítics cooptant-lo a través del “diàleg” estèril, els dels “líders” intentant pacificar-lo i dominar-lo i els dels feixistes emprant-lo com una plataforma de reclutament. Encara està per veure si els desenvolupaments de França s’estendran per la resta del món i si l’extrema dreta o d’altres actors seran capaços de capitalitzar el desordre per imposar un nou ordre encara més repressiu a l’Estat francès. Però la trajectòria del moviment fins al 16 de març ens mostra que els conflictes que ha generat no poden ser suprimits fàcilment, alhora que ens ofereix un model de com sobreviure a la repressió i la cooptació.
Aquest moviment de base ha recorregut un llarg camí des que va sorgir com a resposta a la decisió del govern francès d’apujar els impostos al combustible per raons “ecològiques”. Desenvolupant-se fora del domini de sindicats i partits polítics, aquest nou model per a un moviment suposadament “apolític” i “descentralitzat” ha desestabilitzat l’antic i ritualitzat marc de les lluites socials i polítiques a França. Com a espai heterogeni, el moviment de les armilles grogues s’ha convertit en un camp de batalla on els anarquistes i altres rebels s’han vist empesos a lluitar simultàniament contra l’Estat i la seva policia, alhora que s’enfrontaven contra els reaccionaris i els feixistes de dins del mateix moviment.
El nombre de detencions, judicis i ferits ha sobrepassat les xifres de qualsevol dels moviments socials tradicionals en molts anys. El moviment dels Gilets Jaunes va sostenir el seu momentum durant el mes de desembre, tot i la brutal repressió i violència de l’Estat, els intents del govern d’establir diàleg amb els seus autoproclamats “líders”, les concessions polítiques pensades per pacificar la població, les crides oficials a reinstaurar la pau i l’ordre i la clàssica estratègia d’obligar, mitjançant amenaces, els “bons manifestants” a desvincular-se dels “avalotadors”. El moviment fins i tot va tenir èxit desafiant el calendari: desenes de milers de manifestants van prendre els carrers a la primera jornada nacional de lluita del 2019. El moviment va anar perdent el seu impuls progressivament passat l’inici de l’any, entre símptomes de desorganització estratègica. Però el passat dissabte, 16 de març del 2019 -el divuitè dia de mobilització-, els armilles grogues van tornar a esdevenir una onada de fúria que va controlar els carrers de París per un dia sencer. Les escenes de disturbis i de confrontació van recordar als orígens del moviment.
El futur i el llegat del moviment de les armilles grogues, però, és incert. D’una setmana a la següent la seva magnitud, caràcter i intensitat sembla girar d’un extrem a l’altre, almenys a París. Així i tot, és significant que la seva actitud desafiant no hagi pogut ser domesticada tot i les divisions internes, els intents polítics de cooptació, les resolucions de cap d’any (preses per les autoritats amb l’objectiu de dissoldre els bloquejos de carretera per tots els mitjans necessaris) i l’intent de pacificar la situació mitjançant un “debat nacional”, pensat perquè la gent pogués expressar el seu malestar a través de canals legalment sancionats.
El caos del passat cap de setmana va ser un missatge clar cap al govern francès: el moviment no ha caigut a la seva trampa de diàleg i democràcia directa. Això no és sorprenent, considerant les setmanes prèvies de violència estatal brutal i el menyspreu de classe que han experimentat els manifestants. De nou, el fenomen dels Gilets Jaunes ha frustrat els plans governamentals. Macron i els seus esbirros pensaven que després del debat nacional podrien seguir implementant la seva agenda neoliberal.
L’acte divuitè del moviment de les armilles grogues demostra que els anarquistes i d’altres rebels autònoms encara hi juguen un paper important, mantenint la capacitat d’obrir nous horitzons. Per tal d’explorar aquest fet amb major detall, presentem la següent actualització. Aquest informe continua allà on ens vam quedar amb l’última anàlisi, al resultat de la jornada nacional de lluita del 5 de gener del 2019.
Buscant momentum a tots els llocs equivocats
A principis del 2019, el moviment de les armilles grogues a París afrontava una crisi d’identitat. Les escissions internes entre les tendències “legalistes” i les intransigents, així com la creixent pressió dels media i les autoritats, afectaven clarament el moviment. Tement que el moviment no sobrevisqués fins al final del debat nacional del 15 de març, i encara menys fins a les eleccions europees de maig, els seus participants van decidir que no tenien més opció que reestructurar-se i desenvolupar noves estratègies.
Els resultats només van agreujar la situació. Tal com s’explica aquí, els organitzadors van decidir que, d’aleshores ençà, totes les manifestacions haurien de ser comunicades oficialment i permeses per les autoritats. Amb aquesta decisió, aquests “líders” esperaven aconseguir que les autoritats fossin més indulgents cap al moviment, amb l’objectiu final de fer decréixer la repressió. Aquesta nova estratègia no només suposava una ruptura completa amb l’enfocament “il·legal” que havia tingut el moviment des dels seus inicis, també li donava al govern l’oportunitat de controlar i contenir qualsevol acció.
A més a més, alguns “líders” dels armilles grogues que no havien condemnat mai l’ús de violència durant les protestes, van començar a canviar el seu discurs, emprant retòrica pacifista i contrària als disturbis en entrevistes i comunicats, adoptant una posició similar a la dels grans mitjans corporatius i la del govern. Per a un moviment que inicialment rebutjava totes les formes d’estructura política, des dels sindicats als partits polítics, va ser difícil d’entendre que els organitzadors decidissin crear de cop els seus propis serveis personals d’ordre, per a vigilar els manifestants. Aquestes estratègies estaven copiades clarament dels mètodes que empren de forma habitual els sindicats tradicionals. Però un problema encara més rellevant va sorgir al voltant d’aquests autodenominats “guàrdies de seguretat”. D’ençà del 5 de gener del 2019 es van poder veure individus amb boines i uniformes paramilitars al capdavant de les marxes dels armilles grogues. Finalment, es va saber que l’autoproclamat líder d’aquest servei d’ordre dels Gilets Jaunes és en Victor Lenta, reconegut activista ultradretà i exparacaigudista que va combatre a la guerra del Donbass al costat de les tropes russes. Durant aquestes setmanes Lenta i els seus amics s’han encarregat de “garantir la seguretat” del moviment de les armilles grogues, amb el suport d’alguns “líders” que consideren que la seva afiliació política és menys important que el rol que compleixen a les manifestacions.
Un cop més, doncs, veiem el moviment dels Gilets Jaunes perseguit per la seva lluita infructuosa d’intentar desvincular-se dels reaccionaris. El fet que fossin membres d’extrema dreta els encarregats de la seguretat ha permès que altres grups feixistes guanyin terreny. El 26 de gener del 2019, per segona setmana consecutiva, un grup de feixistes conegut com els Zouaves, va atacar la marxa anticapitalista i antiracista. Lluites similars han tingut lloc arreu de França, notablement a Lyon, on els carrers s’han convertit en un camp de batalla entre feixistes i antifeixistes.
Al final, l’intent de reestructurar el moviment ha sigut un fracàs total. Els organitzadors van sacrificar momentum i espontaneïtat intentant ser receptius a les autoritats, que van imposar recorreguts específics a totes les manifestacions i les van encerclar d’inici a final. El que és pitjor, la brutalitat policial no es va aturar! Com a resultat, els “líders” dels Gilets Jaunes han reconsiderat la seva decisió de comunicar les seves convocatòries a les autoritats.
Així i tot, aquest error estratègic va tenir efectes greus. Com a conseqüència, va semblar que el moviment perdia el seu caràcter ofensiu. Les manifestacions dels dissabtes es van convertir en marxes pacífiques a través de la ciutat amb només algunes confrontacions, res diferent del que s’esperaria d’una manifestació sindical tradicional. Setmana rere setmana, fins i tot amb el nombre de manifestants mantenint-se estable, es va fer obvi que el moviment s’havia estancat, si és que no s’estava morint.
Un altre aspecte d’aquest declini és el fet que el moviment hagi abandonat àmpliament un dels fonaments del seu èxit inicial. Fa mesos, l’ocupació de vies de trànsit i el tall de carreteres suposaven el pal de paller del moviment. Ara mateix el moviment depèn, majorment, de manifestacions rituals setmanals en unes poques grans ciutats franceses, per tal de mantenir-se viu.
Afrontant aquests canvis i amb l’erosió del seu impuls, podran els Gilet Jaunes sobreviure al debat nacional?
L’Estat s’espera el final del moviment
Des de mitjans de desembre, el govern francès ha mirat de pacificar la situació política mitjançant diverses estratègies: fent algunes concessions a algunes demandes concretes, mantenint-se “obert al diàleg” i establint un “debat nacional” oficial, on la gent pogués expressar les seves frustracions sense tallar el trànsit ni cremar res. Amb tot això el govern esperava apaivagar la set de democràcia directa que alguns armilles grogues havien expressat, especialment amb la demanda d’un Referèndum d’Iniciativa Ciutadana (RIC).
Així i tot, aquests estratègies no han sigut suficients perquè tothom deixi de manifestar-se. El govern ha incrementat la violència policial amb l’esperança de buidar els carrers de gent. Consegüentment, s’ha seguit ferint un nombre terrible de persones, com es pot veure aquí (avís: algunes de les imatges són molt dures).
Cap al febrer semblava que el govern, finalment, estava guanyant la partida. El moviment de les armilles grogues perdia impuls, a mesura que les manifestacions setmanals s’anaven tornant menys i menys ofensives. En aquest moment l’executiu francès ja s’estava projectant a l’era post-Gilets Jaunes.
El govern tenia plans de futur. Conscient que la situació global en matèria social, econòmica i política seguirà empitjorant molt probablement als anys per venir, el govern francès ha volgut assegurar-se que tindrà totes les eines necessàries per a prevenir o reprimir ràpidament qualsevol mena de disrupció, agitació o insurrecció social. Adoptant un agressiu, tot i que predictible, gir autoritari, el passat mes de gener l’executiu va presentar una proposta de nova llei contra els avalotadors: la loi “anticasseurs“.
Entre altres coses, aquesta legislació proposa que la policia pugui inspeccionar qualsevol persona, motxilla o vehicle a la zona al voltant d’una manifestació, per tal de trobar possibles armes. La llei permetrà a les autoritats policials emetre documents oficials que prohibeixen la manifestació d’individus considerats una amenaça potencial a l’ordre públic -de la mateixa manera que ja ho fan els jutges avui en dia. Les persones a qui no se’ls hi permeti manifestar-se s’afegiran automàticament a la llista policial de cerca i captura. “L’acte de cobrir-se parcialment o completament la cara, de forma intencionada i sense una raó legítima” durant una manifestació serà considerat un delicte punible amb un any de presó i una multa de 15.000 €. Finalment, les persones responsables de danys a la propietat els hauran de pagar, fins i tot en cas de no haver sigut jutjats i sentenciats per les seves accions.
És innegable que aquesta proposta de llei antidisturbis està dissenyada per a reprimir, principalment, als anarquistes i altres rebels autònoms; però, com amb totes les lleis, acabarà estenent el seu espectre d’aplicació per incloure qualsevol altra amenaça potencial. Tots els elements apunten directament cap a les nostres llargament compartides estratègies d’anonimat, dany a la propietat i confrontació als carrers. La guerra entre l’Estat i els anarquistes continua.
Aquesta proposta de llei es va redactar després de les situacions insurreccionals dels inicis del moviment de les armilles grogues. Per ara, l’Assemblée Nationale i el Sénat² han aprovat la llei. Ara està sent revisada pel Conseil Constitutionnel -la institució responsable de decidir si les lleis proposades encaixen amb la Constitució francesa.
Mentre l’experiment polític del debat nacional s’apropava al seu final, el govern francès s’esperava que, passat el 15 de març del 2019, hi hagués un abans i un després respecte als quatre mesos de la crisi groga. Què podia sortir malament? El moviment dels Gilets Jaunes era ara inofensiu i la jornada nacional de lluita convocada pel 9 de març havia sigut una de les mobilitzacions més petites que havia vist el moviment.
Una situació potencialment explosiva
Una vegada més, el govern francès va subestimar el potencial explosiu de la situació, tant a l’àmbit nacional com al mundial. Des de fa unes quantes setmanes, els estudiants d’institut i universitaris han convocat vagues cada divendres per a cridar l’atenció sobre el canvi climàtic. Aquestes vagues han tingut lloc simultàniament a diversos països. L’objectiu principal consisteix a aconseguir que les noves generacions augmentin la pressió sobre els respectius governs pel que fa a la qüestió mediambiental. Aquesta és la raó que, el 16 de març, les organitzacions ecologistes franceses convoquessin a manifestar-se per la justícia climàtica i pel medi ambient a tot l’Estat.
Alhora, per molts dels armilles grogues que rebutgen el diàleg amb el govern, la fi del debat nacional no té res a veure amb la fi del seu moviment. Es va convocar una nova crida a l’acció a tot el país. Es va convidar als armilles grogues a convergir a París el 16 de març per a celebrar la cloenda del debat nacional. El mateix dia, diversos col·lectius de persones sense papers, víctimes de la violència policial i organitzacions d’esquerres també van fer una crida a assistir a una manifestació solidària contra el racisme i la brutalitat policial.
Entenent el potencial d’aquest dia d’acció, alguns radicals van publicar un text anomenat Ultimatum convidant tothom a unir-se a les lluites a París i arreu de França. En aquest text, els autors tracen una connexió entre la situació a França i l’actual alçament popular a l’Algèria contra el president Buteflika i el seu govern autoritari. Afirmen que “Esperar ha sigut sempre el nostre únic error. I convence’ns per esperar és l’art de tots els governants” i conclouen:
Mai, com en aquesta època d’apocalipsi, l’eslògan “revolució o mort!” ha tingut un significat tan concret, ni tan científicament provat. El manteniment de l’organització social actual equival al suïcidi i cap dels capitalistes té intenció de disminuir la seva avarícia. Alguns van veure en les revolucions les “locomotores de la història”: nosaltres ara les veiem, més aviat, com el fre d’emergència. Hem d’aturar-ho tot i repensar-ho tot. Pot ser aterridor, però mai hem vist seixanta milions de persones morir de fam. En realitat, confrontats a governs que han triat el camí cap al desastre, no tenim cap altra opció. A París el 16 de març i a tot arreu a França després: quina millor estació que la Primavera per a tornar a posar els peus a terra? I quina Primavera més maca que el final de la misèria de l’economia?
El to estava marcat.
Article original: Yellow Vestiges: Inside the Riots of March 16
¹ Crimethinc és una xarxa llibertària descentralitzada dels Estats Units, coneguda pels seus articles d’anàlisi i publicacions teòriques.
² Equivalents al Congreso de los Diputados i el Senado de l’Estat espanyol.