Entrevista a l’autora de ciència ficció i fantasia llibertària, ecologista i feminista Ursula K. Le Guin.
Introducció al text original, publicat el febrer de 1994 a la ciutat italiana de Bordighera.
Ursula Kroeber Le Guin és massa coneguda per necessitar cap presentació. És molt més coneguda en el món literari i entre els devots de la fantasia que no pas als ambients anarquistes, potser perquè mai s’ha dedicat a la propaganda ordinària. Seria injust, però, lamentar-se d’aquest fet; en el seu lloc cal tenir en compte que Le Guin ha optat per expressar les seves idees (pacifistes, taoistes, sindicalistes, comunitàries, anarquistes) en la forma novel·lesca.
Fa uns anys vaig tenir la sort de poder-la escoltar, encara que fos en un ambient universitari, parlar sobre anarquisme i literatura al “Primer Simposi Internacional Sobre l’Anarquisme” que va tenir lloc a Portland, Oregon (al Lewis and Clark College), ciutat on tots dos vam viure durant una temporada. Més que un acte solemne, es va tractar d’una ocasió rara.
Ursula Le Guin va acceptar formar part d’una taula rodona celebrada la tarda del 21 de febrer de 1980, dirigida pel meu amic Kack Hart, professor de literatura americana, a la qual van participar també la poetessa Barbara Drake i la dramaturga Barbara Garson. En aquesta mateixa ocasió, Le Guin va ser entrevistada pels companys cineastes del Pacific Street Film Collective de New York, que havien vingut a la nostra convenció amb el doble propòsit de projectar en absoluta primícia mundial la seva pel·lícula The Free Voice of Labor: the Jewish Anarchists i de començar a rodar el seu següent film Anarchism in America.
Amb la pel·lícula de Steven Fischler i Joel Sucher havent sigut retallada, per motius que suposem tècnics, i amb els actes del simposi havent sigut publicats només parcialment (per Libertarian Microfilm a Austràlia), pocs rastres quedaven dels testimonis obertament anarquistes de Le Guin.
Quan, a finals de 1980, estàvem organitzant una segona trobada seguint les passes de la que havíem fet a Portland (aquest cop per ser celebrada a Berkeley l’any següent), Ursula Le Guin, informada de la nostra iniciativa, ens va sorprendre amb la seva adhesió entusiàstica mitjançant una carta amb data del 29/12/1980. Malauradament, el projecte mai es va materialitzar. La situació es va repetir de nou dos anys més tard, quan el novel·lista francès Marc Saporta em va convidar a codirigir un número especial de la revista L’ARC dedicat a l’anarquisme. Vaig demanar-li a Le Guin si volia col·laborar però vaig rebre una negativa cordial: l’autora estava escrivint una nova novel·la i no podia permetre’s el luxe de cap distracció d’una tasca que ella mateixa definia com “esgotadora”. Vaig tornar a la carrera alguns mesos més tard, proposant-li d’extreure un text de la gravació de la taula rodona del Simposi, així com de l’àudio de la pel·lícula que he esmentat anteriorment. Aquesta vegada vam aconseguir entendre’ns i, a data del 27/4/1983, Ursula Le Guin m’enviava no només els textos transcrits, corregits i aprovats, sinó també la resposta a les meves nou noves preguntes suplementàries (que s’afegien a les de Barbara Drake, Nora Hallett, Charlene Zaharskis, José Peguero, Ahrne Thorne i d’altres no identificats). El producte resultant va sortir originalment al text titulat L’Anarchisme: Idéal Nécessaire que aparegué als números 91-92 (2n trimestre de 1984) de L’ARC (pàgines 15-20) i mai ha estat re publicat, almenys que jo sàpiga.
Així doncs, ens complau poder oferir al lector italo-parlant aquesta primícia¹, autoritzada per Le Guin, de la qual emergeixen clarament els postulats d’un anarquisme humanístic que va de Lao-Tsé a Murray Bookchin, passant per Kropotkin i Goodman.
Pietro Ferrua.
Bordighera, Febrer de 1994.
..
L’anarquisme: un ideal necessari
– La teva filosofia política és de matriu anarquista. Ho senyales clarament als teus treballs per raons de proselitisme, potser?
Es tracta d’una demanda imperativa. A la discussió comuna que tenim, podríem expressar amb més o menys matisos el nostre punt de vista entorn d’aquest extens subjecte moral de l’adoctrinament, de la propaganda, de l’educació i de la formació. A escala literària, però, no sé si això s’expressa de forma oberta o vetllada. Al precís moment que n’estic parlant, em resultaria molt desagradable fer una predicció de l’ús del meu art per una necessitat extrínseca a si mateix. Durant diversos anys, amb fermesa i constància, me n’he servit de forma explícita i ara em sento més prudent i no sense un cert sentit de precaució. No és que no estigui satisfeta de l’obra escrita per mi, però ara ja no escriuria de la mateixa manera. Tota obra vertadera, obra de teatre, poema, mentre una l’escriu, és un descobriment. Aquest és el cas del meu llibre The Dispossessed².
– Si no vols tornar a escriure un llibre com The Dispossessed, quina mena de llibres escriuries?
Qualsevol cosa de la qual no en sàpiga res, de fet, qualsevol cosa que pogués descobrir escrivint!
– Es podria interpretar el llibre The Dispossessed de la següent manera: un sistema social anarquista esdevé, amb el temps, fins i tot més opressiu que una societat capitalista?
Certament no! Si hagués volgut transmetre quelcom específic hauria sigut, simplement, que els éssers humans són éssers humans i que amb el temps són capaços de destruir-ho tot. No pots deixar que es destrueixi l’Estat i després asseure’t i proclamar “Bé, s’ha acabat, ja no haurem de treballar més i la propera generació tampoc ho haurà de fer!”.
– Has escollit expressar les teves idees mitjançant la ciència-ficció o la narrativa utòpica. Per tu són una forma natural d’expressar-te o hi ha una raó especial per aquesta elecció?
Els artistes no són éssers racionals. No, en absolut. No s’escull, s’és escollida, aquesta és la veritat. Sempre escric aquesta mena de coses perquè no sé fer res més.
– A Anarres i amb el profund esperit tradicional que hi regna, en quin sentit una millora del nivell de vida hagués sigut important per l’èxit d’una societat anarquista?
No crec que un nivell de vida més elevat pogués canviar gaire les coses. Un factor de canvi podria residir a la superpoblació, en aquest cas tot canviaria.
– Quin és el missatge sobre l’anarquisme que busques transmetre a la teva obra i particularment a The Dispossessed?
El llibre representa tot allò que volia dir i em temo que no hi ha cap altra resposta possible. Si hagués pogut expressar d’una millor manera els meus pensaments sobre l’anarquisme, hauria escollit una altra forma de dir-ho, hagués escrit un llibre diferent…
– Sembla que has intentat, a la novel·la The Dispossessed, representar l’anarquisme com una idea viable.
Recordo, quan em vaig posar a escriure aquest llibre, que em va passar pel cap que ningú, que jo sàpiga, havia escrit mai una utopia anarquista. Hi ha hagut moltes utopies: socialistes, marxistes, de More, de Morris i altres. Però cap utopia anarquista. Així mateix, no es coneixia cap utopia escrita per una dona -fet que em semblava estrany. Érem l’any 1971-72. Em vaig dir: “Vinga, a veure què tal, provem-ho!”.
– Quines idees de l’anarquisme has introduït a l’hora d’escriure el teu llibre? L’has considerat com una filosofia utòpica o com quelcom realitzable?
Penso que és, com a mínim, un ideal necessari sense el qual no es podria seguir avançant. Si em preguntes si l’anarquisme és, en aquest o en un altre nivell, un moviment realitzable, estàs plantejant qüestions pràctiques, tals com: on es faria l’intent? Qui estaria a la frontera? Etc.
– Això sostén la concepció de l’anarquisme com a moviment realitzable, com a filosofia o idea pràctica i, de qualsevol manera, com a quelcom ple de sentit.
Fins a un cert punt i a la vida de tothom, sí! En petites comunitats, certament! Realitzable, avui dia, a qualsevol país… Això és una altra història. Es va dir el mateix sobre el cristianisme, però ningú ho ha intentat mai.
– The Dispossessed conté diverses i diferents idees sobre l’anarquisme. Quines voldries destacar?
Faig al·lusió a les fonts que he utilitzat? Per l’essencial: The Mutual Aid de Kropotkin, els sindicalistes, Paul Goodman pel que fa a la planificació urbana i Murray Bookchin per la tecnologia i l’urbanisme. He recol·lectat idees lliurement.
– El punt interessant i notable del teu llibre és que l’anarquisme li sembla inconcebible i utòpic a moltes persones; jo em pregunto si realment és inconcebible o si no es tracta, principalment, d’una qüestió d’imaginació. Així doncs, recórrer a la ciència-ficció i a la literatura pot despertar la imaginació de la gent per aquelles coses que pel moment encara no existeixen.
Exactament! De fet, les reaccions a The Dispossessed ens mostren que l’anarquisme és realment una idea molt simple. No és difícil d’imaginar, la gent el qualifica d’impensable perquè no sap realment de què tracta. Per moltes persones l’anarquisme és sinònim de bombes. No sospiten que reflecteix una tradició seriosa de filosofia moral i política. No en saben res i, naturalment… És a dir, l’única manera accessible de parlar-ne per mi és la ficció literària, ja que així almenys puc demostrar que es tracta d’una cosa fàcil d’imaginar.
– Quins són els aspectes o conceptes fonamentals de l’anarquisme que has representat en aquest llibre?
Em resulta difícil de resumir. Per resumir Goodman o Kropotkin caldria una nit sencera. Per mi, no obstant això, és un tema que ve de lluny. Diguem que és una espècie d’anarquisme amb matisos pacifistes i sindicalistes.
– L’aspecte més agradable del teu llibre és que tracta dels detalls de la vida quotidiana dins una societat constituïda basant-se en l’ideal anarquista.
Com funciona, etc. Sí, evidentment aquest és l’encant de la novel·la com a tal. Es tracta de viure a un altre món en detall. Sento, per exemple, no haver sigut capaç de posar al meu llibre un detall molt precís: a la cantonada dels carrers, a cada barri de la ciutat, hi ha barrils plens de cogombrets confitats dels quals tothom se’n pot servir i hi ha competicions entre barris per veure qui ofereix els millors cogombrets gratis. No vaig poder trobar el lloc idoni per presentar aquest particular tan característic de la ciutat i és una vertadera frustració per mí pensar en totes les dades absents a l’obra…
– Has citat a Bookchin com una de les fonts, mentre situes a la teva comunitat anarquista a la lluna, que és un indret caracteritzat per l’escassetat. Quin és el paper de l’escassetat? Haguessis pogut elaborar amb la mateixa facilitat una utopia a l’abundància? El tema de les protestes, per exemple, l’expliques com a causa d’una escassetat de paper i el mateix succeeix amb altres fenòmens. La teva utopia funcionaria d’igual manera a un planeta amb recursos limitats que a un clima d’abundància?
I perquè no? Si vaig fer d’Anarres un lloc materialment molt miserable era només per simplificar la meva tasca com a novel·lista. No ho he fet pas per cap prejudici ideològic que pretengui que qualsevol societat anarquista hagi de ser pobra. No veig com una abundància a compartir podria complicar la situació. De fet, se suggereix exactament l’oposat.
– I això t’hauria complicat la feina?
Com a novel·lista, és clar, perquè no hagués pogut obtenir un contrast tan sucós entre el pobre i noble anarquista d’una banda i el ric i malvat capitalista de l’altra. Vaig haver de fer-ho així. Era necessari per crear un contrast dramàtic.
– The Dispossessed representa una de les teves rares novel·les on l’acció té lloc en una societat que podria ser actual. Les teves altres obres es desenvolupen en una ambientació fantàstica, de societat medieval o en un escenari de vida tribal. “Els Desposseïts” evoca un món molt proper a la nostra vida quotidiana. El vas fer amb una intenció precisa?
Cada novel·la exigeix una simplificació. S’escull un tema predominant, ens adaptem a ell i ens hi concentrem. Per exemple, The Left Hand of Darkness: si, després de crear uns personatges andrògins, els hagués posat a una mena de societat experimental, dotant-los d’un regne amb una forma degradada de socialisme, hauria embolicat i complicat exageradament la narració. Hem de concentrar-nos per eliminar; no es poden acumular variants, si no faries els personatges irreconeixibles. Perdrien el seu caràcter d’humanitat i no serien més que titelles o portaveus. “Els Desposseïts” és el més polític dels meus llibres i en aquest sentit és el més proper a la nostra societat.
– Passem a una pregunta més pràctica, ara. Has parlat de les fonts del teu anarquisme, podries parlar-nos sobre la teva relació amb el moviment anarquista? Estàs en contacte amb grups o militants anarquistes?
Vaig mantenir correspondència amb diversos grups de persones durant els anys posteriors a la publicació del meu llibre. Vaig interrompre aquest contacte després d’un temps, perquè em vaig adonar que no estava disposada a participar en cap moviment.
– Com vas descobrir Kropotkin?
Per necessitat! Ho necessitava des de feia anys, ho intentava sense saber vertaderament què estava intentant. Crec que va ser Paul Goodman qui em va introduir en aquest univers i va ser ell, probablement, qui em va orientar cap a Kropotkin.
– Has llegit el llibre d’Emma Goldman Living My Life? Si és així, què en penses?
Oi tant que l’he llegit! Es tracta d’una biografia extraordinària i l’Emma era una dona excepcional.
– Dels processos que porten als canvis, em sembla important que un llibre teu inspirés un film (The Lathe of Heaven). És com una mena d’efecte estimulant per les persones que miren la tele regularment. Hem parlat amb molta gent i hem constatat que després d’apagar el televisor continuaven reflexionant.
Potser intentaven comprendre què és el que havia passat.
– Penso que aquest és el primer pas que ens porta a l’anarquisme, a l’autonomia, a l’autogovern. Començar a pensar, despertar la ment. Això és part del procès. Sense, potser, concloure’l. El cantó fascinant de la ciència-ficció és la possibilitat de dir: “Què passaria si…” i de projectar-ho al futur, en un entorn diferent. D’aquesta manera la gent es sent menys amenaçada, prefereixen considerar el futur abans que el present. Però el futur està fet de present.
Però això no és fàcil i pot evocar moltes coses, espantar però sense deixar caure la gent a l’apatia o la desesperació.
– Si examino el teu llibre The Word for World Is Forest, partint de la meva experiència com a lector i no sota raonaments polítics, és colpidor llegir sobre els esclats de violència al planeta. Em pregunto, llavors, quina és la teva actitud personal respecte a la violència i com pot encaixar dins la concepció anarquista.
Et refereixes a la violència a l’art o a una violència física real i de debò? A què fas referència, exactament?
– A la violència física.
En aquest sentit, sóc pacifista. No obstant això, el que m’interessa més és la violència a l’art. He llegit l’últim llibre de Doris Lessing (The Marriages Between Zones Three, Four and Five), el segon volum de la seva sèrie de ciència-ficció. Evoca a cada instant l’acte d’escriure sobre la violència, amb l’argument que escriure significa participar. Té tota la raó. Des d’aquest punt de vista, considero el que escric amb la màxima serietat. Si ets allò que escrius i escrius sobre el tipus de gent de qui parlo al meu llibre The Word for World Is Forest, és implícit que serem de la mateixa classe de persones. T’agradi o no.
– En aquest llibre sembla que la violència sigui la conclusió inevitable de la situació que s’havia creat.
Escrivia sobre la guerra de Vietnam. No hi havia escapatòria.
– No creus que hi ha situacions que la violència no pot ser continguda?
Sí, n’hi ha. Es tracta de situacions on ningú n’és guanyador. Quan estava escrivint el llibre travessàvem una d’aquestes situacions. Podíem alliberar-nos, però no podíem reviure els nostres caiguts i no podíem guanyar. Ni ells podien guanyar. Ningú no podia. Aquest llibre tracta, per tant, de la guerra de Vietnam. Com dic a la introducció, en aquell moment estava a Anglaterra i no podia ni tan sols participar en les manifestacions de protesta. Llavors vaig escriure un llibre, sota la pressió de la tristesa i la ràbia.
– A més de The Dispossessed, quines altres de les teves obres han estat influenciades per l’anarquisme?
En el sentit de ser proper al taoisme, l’anarquisme ha influenciat o inspirat quasi tot el que he escrit. Parlant de l’anarquisme com a política, com a ideologia social, tendim a perdre de vista els altres aspectes: l’anarquisme com una actitud davant la vida, com a cosí-avantpassat del taoisme; l’anarquisme com a recurs artístic, tant en el camp tècnic, tant en l’elecció dels temes, etc. L’escriptura mateixa del llibre The Dispossessed, la manera d’alliberar-me de l’espai i del temps, l’esperit del llibre i la relació amorosa -tot això, al meu entendre, és anarquisme de la mateixa manera que s’aplica el mot a la política o l’economia i potser més!
– Quan mostres al govern Ioti oferint Anarres als Odonians, pensaves en la intenció atribuïda a Lenin de cedir Ucraïna (i una altra regió de Rússia) als anarquistes, als anys 20?
No, ignorava aquest fet. Increïble! Temo però, que això pot semblar inversemblant al llibre.
– Descrivint la burocratització progressiva dels Odonians, potser tenies al cap als anarcosindicalistes de la CNT durant la revolució espanyola del 1936-39?
Sí. De fet, aquesta mena de fenomen trist ha ocorregut diverses vegades, en diferents situacions i a un munt de bona gent.
– Pensaves en l’esperanto o en alguna llengua universal quan vas concebre el Pràvic pels habitants d’Anarres, o estàs interessada en les teories lingüístiques del nostre company Chomsky?
El meu punt de partida no era Chomskyà, sinó Whorfià. Una societat nova necessita una llengua nova. No pots pensar de forma concreta si el llenguatge és completament inadequat per la mena de pensament que s’està elaborant. Aquest és el fonament teòric. Hauria d’afegir que m’ha servit per al llibre, sense que me’l cregués completament.
– Coneixes altres autors de ciència-ficció que hagin recorregut a l’anarquisme com a tema novel·lístic després de la publicació del teu llibre?
No, cap ni un. Avui dia em sembla que escriuen tots sobre imperis!
Ursula K. Le Guin.
Pietro Ferrua.
¹Aquest text original en italià, trobat a la biblioteca de l’Archivo Primo Moroni de Milano, mai havia sigut transcrit digitalment ni traduït al català fins ara. Barcelona, octubre del 2015.
²Enllaç al llibre The Dispossessed (“Los Desposeídos”), en castellà.